La monetització de l’art

No fa gaire, el transeünt llegia unes opinions de Kandinsky sobre l’art i l’artista* i, al cap de poc temps, li queien a les mans uns retalls de premsa que el van fer reflexionar.

Kandinsky cita Schumann i Tolstoi: el primer afirmava que “la missió de l’artista és il·luminar les profunditats del cor humà”, i el segon (amb el qual es mostrava d’acord el pintor moscovita), sostenia, molt planerament, que “l’artista és un home que ho sap dibuixar i pintar tot”.

Diu Kandinsky:

Amb més o menys habilitat, virtuosisme i energia, sorgeixen en el quadre objectes relacionats entre si mitjançant la pintura, més tosca o més refinada. Aquesta harmonització del tot en el quadre és el mitjà que condueix a l’obra d’art, la qual és mirada amb ulls freds i esperit indiferent. Els experts admiren la factura (de la mateixa manera com es contempla un equilibrista), gaudeixen la pintura (igual que es gaudeix menjant una panada).

Aquesta agosarada afirmació pot conduir-nos, sense fer un trajecte gaire llarg, a la banalització de l’art com a tal, per reduir-lo a un simple objecte d’especulació, és a dir, a la seva monetització. Així, amb motiu de la fira d’art i antiguitats Feriarte, la 33a edició de la qual se celebrà a Madrid durant la segona quinzena de novembre d’enguany, alguns galeristes i antiquaris, tot exaltant la importància d’Internet en la globalització del comerç artístic, asseguraven que l’evolució d’aquest mercat és directament proporcional a la situació econòmica (genial asseveració, que cau pel seu pes i val, com és evident, per a qualsevol mercaderia que no sigui essencialment necessària).

Sembla, però, que la crisi actual decanta els col·leccionistes (és potser una audàcia, tot salvant-ne uns quants, anomenar-los “inversors” o fins i tot “especuladors”?) cap a l’art antic, que en els darrers anys s’ha revalorat. Aquest estat de la situació el recull María de las Heras en una crònica titulada “Las antigüedades se globalizan” (El País, 14 de novembre de 2009, suplement “IFEMA / Feriarte”). Un antiquari venedor d’arqueologia, per exemple, diu amb la solemnitat d’un discurs acadèmic: “Las miradas se centran en los clásicos y tienen a Egipto como estrella. Roma y Grecia gustan mucho. Lo importante ahora es no arriesgar, y apostar por la calidad en cualquier época”.

Al transeünt el verb arriscar, tan plurivalent en funció del context, li fa venir al cap les recomanacions dels assessors financers, conservadors en temps de vaques magres i atrevidíssims quan els valors borsaris es disparen cap amunt. “Sí, Kandinsky –reconeix desencantat pel que ha llegit–, els experts gaudeixen de l’art igual que d’una panada o, dit en termes més actuals, una bona mariscada”.

En el mateix article s’apunta una altra qüestió: “Otro factor influyente en la adquisición de obras de arte es la tendencia a construir viviendas cada vez más pequeñas […]. Empieza a faltar espacio para los objetos decorativos”, segons una galerista especialitzada en art asiàtic: vet aquí que de cop i volta les peces artístiques esdevenen, a Feriarte, mers objectes decoratius, és a dir, mercaderia pura i dura equiparable a la reproducció a escala reduïda de l’estàtua de la Llibertat que el turista porta com a souvenir quan torna de Nova York. “Sí, Tolstoi –es plany el transeünt–, al cap i a la fi l’artista és un home que ho sap dibuixar i pintar tot, el mercader és el qui en sap treure benefici, i el comprador espavilat, el qui en sap obtenir rendiment”. No diu pas cap cosa extraordinària, el transeünt: es limita a repetir una cantilena més antiga que la Bíblia.

El més sorprenent per al transeünt, però, és que les obres d’art no siguin imprescindibles, ni tan sols necessàries, per inaugurar un museu d’art. El MAXXI, que és el nou centre d’art contemporani de Roma –un esplèndid edifici concebut per l’arquitecte iraquiana Zaha Hadid, del qual Nicolai Ouroussoff va dir en el New York Times que “hauria agradat a Bernini”; les tres darreres “lletres” del seu nom són, de fet, el nombres romans que signifiquen el nostre segle–, va ser obert oficialment a mitjan novembre… sense cap obra d’art de les 350 que hi ha previst exposar-hi, les quals es preveu que arribin durant la primavera del 2010. És clar que això d’inaugurar el que sigui abans que estigui acabat del tot no és cosa nova, i serveix sobretot perquè els polítics de torn apareguin amb cara de satisfacció en les fotografies i proclamin els èxits de la seva gestió, encara que el mèrit correspongui sovint als qui els van precedir en els càrrecs, que en aquest cas no eren precisament del seu partit, ja que l’obra havia estat aprovada l’any 1998 (quan el ministre de Bens i Activitats Culturals de la República Italiana, i tot seguit alcalde de Roma, aquell mateix any, era Walter Veltroni, secretari nacional dels Demòcrates d’Esquerra, dit això entre parèntesis).

El transeünt deixa aquesta nota: “Benvolgut Kandinsky: com dius molt bé després d’haver assumit les senzilles paraules de Tolstoi, quan han vist les obres d’art ‘les ànimes famolenques se’n van famolenques. La multitud camina per les sales i troba les pintures boniques i grandioses. L’home que podia dir alguna cosa no ha dit res, i el que podia escoltar no ha sentit res. Aquest estat de l’art es diu l'art pour l'art’. Si haguessis estat a la inauguració del MAXXI, hauries vist que la multitud caminava per les sales, però no trobava res més que parets i espais buits, tot i que va poder admirar la magnífica capsa on, si no passa res, d’aquí a poc es guardaran unes quantes obres fetes per homes que ho sabien dibuixar i pintar tot”.

Mals temps, com gairebé sempre, per a la cultura que, però, no es resigna a ser l’eterna Ventafocs del poder polític i econòmic. Ja no es tracta només de “viure de l’art” en el sentit estricte de l’expressió, sinó també de “viure i treballar per conservar l’art”. Les institucions que han de vetllar perquè això, conservar l’art i dinamitzar-lo, sigui una realitat, a l’hora de repartir ajuts i subvencions són sempre a la cua, de manera que fins el personal dels grans museus de París han fet vaga –i el d’alguns, com ara el Centre Pompidou, encara la fan– per mostrar el seu desacord amb les dràstiques reduccions de personal imposades per l’Administració de la République.

Si algú ho sap dibuixar i pintar tot, que ho continuï fent: ningú no li ho impedirà, i si té èxit, els rapinyaires, sempre vigilants, l’honraran posant-lo en un núvol mentre ells, tocant de peus a terra, faran l’agost en qualsevol estació de l’any.

* Wassily Kandinsky: De lo espiritual en el arte
Títol original: Über das Geistige der Kunst

Traducció: Elisabeth Palma
Premia editora, Tlahuapan, Puebla (Mèxic), 1979.

Il·lustracions, de dalt a baix:

- Wassily Kandinsky: Composició IV (Kunstsammlung Nordrhein-Westfallen, Düsseldorf).
- El MAXXI de Roma, dissenyat per Zaha Hadid (foto © Image Shack Corp.)
- El Centre Pompidou de París en vaga (foto © Reuters).