Līvõd rānda

L’anomenada Costa dels Livonians (Līvõd rānda en llengua livoniana, Lībiešu krasts en letó), en el litoral septentrional de Curlàndia (Letònia), és el darrer refugi d’un poble finoúgric que durant molts segles va estar establert en la regió bàltica, des de la meitat sud de l’actual Estònia fins a la desembocadura del riu Daugava (Dvina Occidental), és a dir, fins on actualment hi ha la capital letona, Riga, fundada l’any 1201. Livònia, de fet, fins a la primera guerra mundial fou una de les províncies bàltiques de l’Imperi rus, tot i que el primigeni poble livonià ja era molt reduït en el segle XIX –es calcula que aleshores parlaven la llengua unes 2300 persones, quan al segle XIII, abans de la cristianització, havien estat més de 30.000– i s’havia assentat en uns quants llogarrets a l’oest del seu territori històric, és a dir, a les costes del nord de Curlàndia.

Localització de la Costa dels Livonians. (Font del mapa: Toivo Vuorela, The Fenno-Ugric Peoples.)











Restes d'instal·lacions militars soviètiques prop d'Irē.
A sota, un búnquer enmig del bosc, prop de Kuoštrõg.

Els livonians, tal com els coneixem actualment, van ser fins a la segona guerra mundial un poble de pescadors, obligat a abandonar la pesca quan les repúbliques bàltiques foren annexionades per la Unió Soviètica, l’any 1944, i la costa esdevingué territori fronterer clos; fins i tot s’instal·là enmig de la Līvõd rānda una base militar. Aquesta situació acabà amb els mitjans de vida del reduït poble livonià i l’ha dut, pràcticament, a l’extinció, assimilat a la població letona o bé emigrat, tant a la ciutat de Riga (allà els livonians tenen també un centre cultural) com a l’estranger, especialment als Estats Units (on, paradoxalment, la llengua livoniana és més present que en qualsevol altre lloc, encara que sigui d’una manera testimonial).

De fet, l’exònim livonià és aliè al propi poble, que en el seu assentament a Curlàndia s’autoanomenava randalist (‘habitants de la costa’) o bé, senzillament, kalamied (‘pescadors’). Actualment, però, han adoptat l’etnònim līvdi. La denominació livonià apareix en el segle XII, concretament en la Primera Crònica Russa (Повесть временных лет, ‘crònica dels temps passats’), més coneguda com a Crònica de Nèstor, que es refereix als antics pobladors de la futura Livònia com a livy (ливы). Però molt abans, l’any 79 –el de l'erupció del Vesuvi que sepultà Pompeia–, l’erudit llatí Plini el Jove ja mencionava els levioni, referint-se amb tota probabilitat a aquest poble del Bàltic.

Una típica casa livoniana a Kuoštrõg.





El transeünt, encuriosit per aquesta exigua minoria, va recórrer les seves terres, molt poc poblades, durant la primera meitat del mes de setembre de 2009, i va constatar que, malauradament, el poble livonià és més testimonial que present: va saber que el darrer parlant autòcton “actiu”, Viktor Berthold (que havia après la llengua a l’escola durant la Primera República de Letònia) havia mort sis mesos abans, el 28 de febrer del mateix any.















L'edifici i la sala d'actes de la Līvõd Rovkuodā, a Irē.













Tanmateix, la cultura dels livonians no ha desaparegut del tot, i en la seva minúscula “capital”, Irē (Mazirbe, en letó) –un llogarret de poques cases i escasíssims habitants, amb una sola botiga que ven tot allò que és essencial, i on el transeünt es va allotjar en una confortable cabana del càmping Mazirbes Kalēji– s’alça l’edifici de la Līvõd Rovkuodā, el centre de la cultura livoniana, bastit l’any 1938 amb aportacions econòmiques dels tres estats de llengua finoúgrica: Estònia, Finlàndia i Hongria, i inaugurat oficialment el 6 d’agost de 1939 (vegeu en la imatge de l'esquerra la placa commemorativa, en finès, estonià i hongarès, respectivament). Es tracta d’un edifici sòlid de dos pisos que llueix la bandera livoniana damunt de la porta principal, on des de l’any 2000 es restablí la Societat Cultural Livoniana, creada l’any 1986 i hereva de la Unió de Livònia (Līvõd Īt) –de la qual, ara, ha reprès el nom–, que havia estat constituïda el 2 d’abril de 1923 amb la finalitat de mantenir vigent la llengua i la cultura livonianes. Aquest centre de cultura, amb la seva àmplia i lluminosa sala d’actes, manté una exposició permanent de fotografies que rememoren els bons temps de la comunitat, quan fins i tot recorria aquella costa una línia ferroviària de la qual no queda gairebé cap vestigi.














La bandera livoniana a la façana de la Līvõd Rovkuodā; concebuda per la Līvõd Īt, fou declarada oficial el 18 de novembre de 1923. En la imatge de la dreta (© Lauku ceļotājs, Riga) es pot comprovar el sentit dels colors d'aquesta bandera: el verd del bosc, el blanc de la platja (coberta de neu a l'hivern) i el blau del mar.

És molt important destacar la tasca de recuperació del folklore que han fet grups musicals, com ara els cors de la Unió Livoniana, creats l’estiu de 1922; el cor Līvlist, de Riga, i el grup Kāndla, de Ventspils (fotografia de l'esquerra [© Folklora.lv]), tots dos fundats l’any 1972, que ja en l’època soviètica van recuperar una part considerable del patrimoni musical livonià; la família Stalti; el grup estonià Tulli Lum (literalment, ‘neu calenta’), fundat el 1999 per la seva vocalista, la livoniana Julgi Stalte; i intèrprets com ara Marija Šaltjāre (1860-1930), Katrina Krasone ( 1890-1979); Hilda Grīva (1910-1984), una dona molt activa en diversos àmbits de la seva cultura; i Katrīne Zēberga, que han deixat enregistrades algunes cançons tradicionals (en l’arxiu folklòric estonià de Tartu [Eesti Rahvaluule Arhiiv] es conserva un material valuosíssim).

Velles imatges de l'exposició permanent que es pot veure a la Līvõd Rovkuodā.




Malgrat la precarietat en què es troba la cultura livoniana i el fet que la llengua ja no s’utilitzi en la vida quotidiana (tot i que es manté d’alguna manera, més passiva que no activa, en l’àmbit d’unes quantes famílies, les cases de les quals s’identifiquen per l’exhibició de la bandera: es calcula que a la comarca queden unes 180 persones que es consideren ètnicament livonianes i coneixen la llengua, la qual s’ensenya de nou en la petita escola d’Irē), en els darrers anys la parla dels livonians ha tingut una certa revifada gràcies, en bona part, a l’activitat de la Unió de Livònia, sostinguda bàsicament pel govern letó, que publica un almanac anual en llengua letona, organitza festes i trobades i promou el turisme: no en va la costa septentrional de Curlàndia té una de les platges més extenses d’Europa, de gairebé cent quilòmetres de longitud, que si no fos per les inclemències meteorològiques i les limitacions estatals podia haver esdevingut un centre balneari de primer ordre. Els livonians, d’altra banda, estan representats en el Parlament de Letònia per un diputat.

Pescadors a la platja d'Irē.

La llengua dels livonians, anomenada popularment rāndakēļ (‘llengua de la costa’) i, més formalment, līvõ kēļ (‘llengua livoniana’), pertany al grup meridional de les llengües baltofineses (de la família finoúgrica); té tres formes dialectals i és molt propera a l’estonià –un estret de menys de 40 km d’amplada, anomenat Irbes jūras šaurums en letó i Kura kurk en estonià, separa l’extrem meridional de l’illa estoniana de Saaremaa de les platges livonianes i, els pescadors d’una i altra banda han estat sempre en contacte–, tot i que en l’escriptura es barregen els signes diacrítics dels alfabets estonià i letó i que la influència d’aquesta darrera llengua és notable. Juntament amb el latgalià, parlat a l’est de Letònia, el livonià està reconegut per l’Oficina Letona de Llengües Minoritàries, que és una branca nacional de l’European Bureau for Lesser-Used Languages (EBLUL). La llengua livoniana s’ensenya actualment en universitats de Letònia, Estònia i Finlàndia.

L'església de Kūolka.

El transeünt es va moure amb els escasíssims mitjans de transport públic locals, a peu, amb bicicleta i fent autoestop per una bona part de la Līvõd rānda, recorrent les generoses platges on ara es practica la pesca esportiva, sobretot durant els caps de setmana; els magnífics boscos gairebé verges, que farien les delícies dels nostres boletaires i aficionats a la botànica, d’una riquesa vegetal i faunística excepcional –malgrat el persistent atac massiu dels mosquits, sobretot al tombant de la tarda!–, i també alguns altres llogarrets amagats entre la vegetació: Kuoštrõg (Košrags, en letó), Pitrõg (Pitrags), Kūolka (Kolka, la localitat més poblada, a l’extrem oriental de la costa, encarada al golf de Riga, on hi ha fins i tot una factoria de conserves de peix)... Tot l’àrea de la Līvõd rānda es troba integrada dins el parc natural de Slītere, una zona protegida i molt ben conservada. La normativa oficial per a la preservació de l’indret arriba fins i tot a la prohibició d’establir-hi hotels, restaurants o centres de lleure: només els càmpings i algunes cases d’hostes permeten allotjar-s’hi.

Pel camí entre Irē i Kuoštrõg.

Per si voleu trobar més informació sobre els livonians, el transeünt us deixa aquests enllaços:

- Les Lives (http://www.adefo.org/live.html), en francès.
- Liv Culture (http://www.nba.fi/liivilaiset/English/AEnglish.html), en livonià, letó, anglès i finès.
- Livones.lv (http://www.livones.lv/libiesi), en livonià, letó i anglès.
- Virtual Livonia (http://homepage.mac.com/uldis/livonia/livonia.html), en livonià, letó i anglès.
- Sobre la llengua livoniana: http://homepage.mac.com/uldis/livonia/livlang.html (en anglès).


© de les imatges, si no se cita una altra font, Albert Lázaro-Tinaut.
Feu clic sobre les fotografies per ampliar-les.