Uns quants centímetres més per aparcar?Civitavecchia és una ciutat italiana d’uns 52.000 habitants, a la vora de la mar Tirrena, que pertany administrativament a la província de Roma, en el Laci, i és, de fet, el port de la capital italiana, distant uns 65 quilòmetres.
D’origen etrusc, els romans l’anomenaren Centumcellae, però els seus pobladors li van donar el nom de Civitas Vetula quan la van reconstruir, en el segle IX, després que fos atacada i saquejada pels pirates nord-africans. Des d’aleshores i fins a la unificació d’Itàlia (1870) formà part dels Estats Pontificis, i obtingué la categoria de ciutat l’any 1693.
Destruïda pels bombardeigs aliats durant la segona guerra mundial i reconstruïda després del conflicte bèl·lic, Civitavecchia conserva escasses restes del seu passat, entre les quals destaca, sens dubte, el Forte Michelangelo, bastit entre els anys 1508 i 1537 a la zona portuària; segons la tradició (no confirmada), la torrassa principal va ser projectada pel polifacètic Miquel Àngel (el cèlebre escultor, pintor, arquitecte i poeta renaixentista Michelangelo Buonarroti, 1475-1564). També es conserven alguns panys de les muralles medievals i diverses esglésies, entre les quals destaca la catedral barroca de Sant Francesc, encarada al mar, que es va acabar de construir l’any 1782; devastada pels bombardeigs del 1943, fou reconstruïda l’any 1950.
L’escriptor Stendhal (Marie-Henri Beyle) fou cònsol de França a Civitavecchia durant un breu període de la seva vida, en la dècada de 1830.
L’activitat econòmica de Civitavecchia gira al voltant del seu important port comercial i de viatgers, i de dues polèmiques centrals termoelèctriques. Alguns barris de la ciutat, sobretot els més allunyats del front marítim, es van degradar força durant el darrer terç del segle XX.
Fotografia: © Albert Lázaro-Tinaut (feu clic al damunt per ampliar-la).
Entrades
9 comentaris:
Només hi he estat una vegada a Civitavecchia i de pas. Vaig anar directe de l'estació de trens al port. No vaig poder veure tot això que expliques, però bo és saber-ho per si mai hi torne.
Salut!
Una volteta per la ciutat val la pena, tot i que no és, ni de lluny, cap de les ciutats absolutament recomanables d'Itàlia (i n'hi ha tantes...). Qualsevol ciudad, però, amaga sorpreses, sobretot que s'hi va amb l'autèntic esperit del viatger.
Una abraçada.
Totes les ciutats parlen, els carrers, les pedres, les finestres, ens expliquen coses... només s'ha d'usar la mirada necessària i la oida ben oberta.
Petons!
Marian
Tens moltíssima raó, Marian, és el que sempre he pensat: les ciutats són com caixes de Pandora de les quals ja han sortit gairebé totes les coses dolentes, i hi queda l'esperança, que per al viatger significa la possibilitat de fer troballes. La mirada del viatger no para d'escrutar, de buscar detalls, fins i tot insignificants, coses que només són "allà", que poden ser efímeres o no, però que segurament no tornarà a veure mai més, o de la mateixa manera.
Gràcies pel teu comentari i una abraçada cordial.
Bonjour Albert,
Je viens vous remercier pour votre visite ainsi que pour votre gentil commentaire!
Vous serez toujours le bienvenu dans mon petit salon de thé au jasmin.
Très amicalement
Kenza
Merci beaucoup, Kenza. J'y passerai souvent, il est bien agréable!
Salutations amicales.
Com serien les ciutats sense les guerres? potser ni serien.
Molt bona pregunta, Cesc! La nostra humanitat no es pot concebre sense els conflictes que hem creat, sense les ambicions dels poderosos. Aquest afany de "transformació" és connatural a la naturalesa dels éssers humans i, com totes les coses, té un costat negatiu i un altre que potser no ho és tant. Són les paradoxes de la relativitat...
Com explico en els comentaris de la meva entrada del 6 de març, de cop i volta, després que les meves bitàcoles estiguessin inactives durant unes quantes hores, han desaparegut tots els comentaris de resposta que havia escrit.
Lamento aquesta circumstància, inexplicable per a mi. Sapigueu que he respost sempre als comentaris: alguns n'heu tingut constància.
Gràcies per les vostre visites a la bitàcola i per les paraules d'ànim que em deixeu. Una salutació cordial per a totes i tots.
--------
Como explico en los comentarios de mi entrada del 6 de marzo, de repente, después que mis bitácoras quedaran inactivas durante varias horas, desaparecieron todos los comentarios de respuesta que había escrito.
Lamento profundamente esta circunstancia, inexplicable para mí. Sabed que siempre he contestado a los comentarios: algunos de vosotros tenéis constancia de ello.
Gracias por vuestras visitas a la bitácora y por las palabras de ánimo que me dejáis. Un saludo cordial para todas y todos.
Publica un comentari a l'entrada