Monument a la memòria de Martynas Jankus (1858-1946),
un dels principals activistes del nacionalisme lituà
durant la segona meitat del segle XIX.
Contribuí a la fundació del primer diari en llengua lituana,
Aušra (‘L’Aurora’), que es publicà des del 1883 fins al 1904,
imprès en la Prússia oriental; era una de las publicacions
que els knygnešiai (portadors de llibres) introduïen
clandestinament a Lituània. (Foto © Mosklo Lietuva)
La cultura lituana difosa en la llengua nacional va passar per situacions força atzaroses fins a la proclamació de la república independent de Lituània, l’any 1918, i va estar llargament sotmesa a altres cultures dominants. El lituà (lietuvių), que es considera el més arcaic dels idiomes indoeuropeus (“un dinosaure lingüístic que encara viu i cueja”, com l’anomena el lingüista i baltista italià Pietro U. Dini), va quedar relegat durant molts segles al món rural i a les classes baixes: fins gairebé la segona dècada del segle XX, a Lituània les llengües oficials i de l’administració van ser, successivament, el llatí, el polonès i el rus.
Només alguns eclesiàstics utilitzaren les diverses formes dialectals del lituà per apropar la fe cristiana al “poble pla”: recordem que els lituans no van ser cristianitzats fins al segle XIV. El primer que va destacar en aquest sentit fou Martinus Masvidius (Martynas Mažvydas, en lutuà, 1510-1563), considerat genèricament el pare de la literatura lituana, que l’any 1547 publicà el primer llibre en llengua autòctona no normalitzada [1]: el Katekizmas (‘Catecisme’). Des d’aleshores proliferaren els autors que van escriure en els diferents dialectes lituans. La fixació del lituà estàndard o normatiu seria obra de Jonas Jablonskis (1861-1930), que l’any 1901 publicà a Tilsit (Prússia oriental, Tylża en lituà i actualment Sovietsk, en l’oblast rus de Kaliningrad) la seva Lietuviškos kalbos gramatika (‘Gramàtica de la llengua lituana’).
Portada del Katekizmas
de Martynas Mažvydas (1547).
El fet que Jablonskis no pogués publicar la seva obra a Lituània va ser degut al fet que l’any 1864 –com a conseqüència de la revolta dels lituans l’any 1863, provocada pel desig d’independència de la intel·ligèntsia local, animada pels progressos en el procés d’unificació d’Itàlia– el tsar Alexandre II de Rússia prohibí la publicació de llibres i periòdics en lituà i imposà fins i tot l’alfabet ciríl·lic a Lituània. Aquesta prohibició no es va aixecar fins a l’any 1904.
Aquest llarg període de russificació a ultrança, que els lituans anomenen spaudos draudimas (‘prohibició d’imprimir’) serví, però, per atiar el foc de l’incipient moviment nacionalista lituà, que s’hagué de moure necessàriament en la clandestinitat. Entre aquest primers patriotes hi havia el bisbe catòlic Motiejus Valančius (1801-1875), del qual partí la idea de fer imprimir llibres en lituà –i en caracters llatins, evidentment– a la Lithuania minor (Prússia oriental) i els Estats Units, on ja hi havia establerta una important colònia d’exiliats i emigrants lituans. Es van editar, d’aquesta manera, 1856 títols, a més de nombroses publicacions periòdiques.
Un exemplar de l’any 1884 dels Lietuviszkas Auszros kalendorius, uns almanacs catòlics
de 48 pàgines editats per Laurynas Ivinskis
des del 1868, dels quals s’imprimien
uns 8000 exemplars a Tilsit i eren introduïts
clandestinament a Lituània, amb moltes
altres publicacions, pels portadors de llibres.
(© Spaudos.lt)
La introducció clandestina d’aquests llibres va ser possible gràcies a l’heroïcitat d'uns dos mil knygnešiai (‘portadors de llibres’), que es definiren com a “contrabandistes de la lituanitat”, figures clau de la renaixença nacional (que va tenir força paral·lelismes, tot i que les característiques i les condicions eren diferents, amb la Renaixença catalana i els moviments de “desvetllament nacional” d’altres nacions europees en la segona meitat del segle XIX). Segons les dades de què es disposa, s’imprimien i s’introduïen cada any a Lituània entre trenta mil y quaranta mil llibres, un terç dels quals eren decomissats pels duaners russos o confiscats a l’interior del país. Durant aquest període només s’imprimiren en la Lituània sotmesa a l’Imperi rus cinquanta-cinc títols, tots utilitzant l’alfabet ciríl·lic.
Els knygnešiai sabien que se la jugaven; els més afortunats, si els atrapaven, només havien de pagar carregoses multes; d’altres eren deportats a Sibèria, i alguns “recalcitrants” foren fins i tot ajusticiats.
Gravat d'autor desconegut (vers 1989) que representa
l'escriptor i activista polític Vincas Kudirka (1858-1899),
fundador l'any 1889 del diari Varpas ('La Campana'),
que s'imprimia a la Prússia oriental i els knygnešiai intriduïen
de contraban a Lituània. Deixà de publicar-se l'any 1905.
En la part inferior del gravat apareix el poema que Kudirka
publicà a les pàgines de Varpas i que el 1919 esdevingué
l'himne nacional lituà (Tautiška Giesmė).
Els famosos samizdat dels temps soviètics tingueren, per tant, un antecedent a la Lituània de la segona meitat del segle XIX. Sabem prou bé, d’altra banda, com circulaven molts llibres a Catalunya, impresos clandestinament o passats de contraban des d’Andorra o França, durant l’època franquista, i també abans, en la primeres dècades del segle XIX [2] i durant la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930). I com arribaven a Espanya, d’estranquis, les edicions llatinoamericanes d’autors prohibits pel règim dictatorial, i els publicats a París per l’editorial Ruedo Ibérico, per exemple.
La cultura, entesa com a expressió d’unes minories (o posada a l’abast d’aquestes minories), sempre ha semblat perillosa als ulls dels règims totalitaris. No oblidem l’Index Librorum Prohibitorum et Expurgatorum, estabert per l’Església catòlica l’any 1559, el qual es mantingué vigent fins al 1966, i altres censures que, sovint, i encara avui, obliguen a continuar fent contraban de llibres i altres publicacions en nombrosos països.
[1] De fet, el Katekizmas de Mažvydas està escrit en dialecte baix lituà amb influències lèxiques de l’alt lituà.
[2] Vegeu en aquest sentit l’article “Contraban de llibres a la ratlla de França”, de Pep Vila i Erika Serna Coba a Revista de Catalunya, núm. 208 (2005), pp. 63-84.
Bibliografia consultada:
- Dini, Pietro U.: Le lingue baltiche. La Nuova Italia, Scandicci (Firenze), 1997.
- Senn, Alfred: “Storia della letteratura lituana”, dins Giacomo Devoto (a cura di): Storia delle letterature baltiche. Nuova Accademia Editrice, Milano, 1963.
- Teiberis, Leonas: La Lituanie. Traduit du russe et adapté par François de Labriolle. Éditions Karthala, Paris, 1995.
Entrades
13 comentaris:
Grazie!!
Prego, Diane, è stato un piacere conoscere il tuo blog.
Saluti cordiali.
la submissió de la cultura sempre ha estat un mitjà absolut de control polític i social, la idea per tant d’una guerrilla cultural, contrabandistes de llibres, no deixa de ser lícita, pensava mentre llegia aquest article que canviar les eines armamentístiques per eines culturals em semblava summament romàntica i no voldria amb això frivolitzar un fet tant seriós com aquest que han hagut de patir i pateixen moltes cultures encara ara, però substituir la sang o les trinxeres per llibres traspassant fronteres em sembla d’allò més esperançador i molt més definitori de la suposada intel•ligència del ser humà.
Una forta abraçada
Marian
Subscric el comtari de la Marian.
La guerrilla de les lletres continua.
Marian, Cesc, no cal dir que estic totalment d'acord amb vosaltres. El cas lituà no és aïllat, però va tenir moltíssima importància per a la cultura i la renaixença nacional (política, per tant) d'aquell país i és un fet destacat de la seva història. Els "portadors de llibres" tenen fins i tot un monument!
Sense aquestes aventures culturals, gairebé sempre arriscades, de segur que la història d'alguns països no hauria estat la mateixa. La resistència contra els invasors o contra els règims tirànics sempre ha estat necessària per als pobles que han volgut sobreviure.
Moltes gràcies per haver-me deixat els vostres comentaris, i abraçades per a tots dos.
Very interesting by all means. Saludos amigp!
Tank you for your kind comment, dear Phivos.
Best wishes!
Interessant post sobre un petit gran país i la seva cultura. Recordo el meu viatge per Lituània: vaig coincidir amb la visita de la Czarna Madona de Czestochowa i una processó de centenars de polonesos devots, i una visita a la presó de la KGB sobre la repressió soviètica.
I entre polones i rus, vaig aprendre a demanar una cervesa en lituà i poques paraules més que em permetien mantenir una comunicació moooolt bàsica, però actualment només sabria dir allò de Viso Gero(és així?)!
Gràcies per un apunt tan interessant!
Una visita des de l'estretdebering (problemes tècnics no em permeten signar com a tal)
Gràcies pel comentari. Sí, Vílnius continua sent una ciutat multicultural, tot i haver perdut durant la guerra una part molt significativa de la seva població: els jueus. Sí, "alus" per demanar cervesa és la mateixa paraula en lituà i en letó, però hi ha dues maneres de demanar-la que ja s'han internazionalitzat: "pivo" en el món eslau i rodalia, i "birra", arreu!
Salutacions cordials.
un article MOLT COMPLET. Felicitats.
Et convido a visitar el meu blog.
Salutacions
Mireia, moltes gràcies per haver apreciat l'article i per haver afegit aquesta bitàcola als enllaços del teu blog. Me l'he mirat una mica i m'agrada molt (l'enllaço aquí); m'ha agradat sobretot el teu post sobre les novetats editorials i la bona literatura que perviu als catàlegs editorials i que, per tant, també es pot comprar, sigui per Sant Jordi o en qualsevol altre moment.
Salutacions cordials.
De totes maneres s'ha de dir que la prohibició del Lituà va ser una cosa de l'Imperi Rus. No de la Unió Sovietica. Tinc a casa un munt de llibres editats en temps de la Unió Soviètica en Lituà. Un de ells va ésser editat a l'any 1947. El llibre de poemes "Dicius" del gran poeta comunista lituà Teofilis Tilvytis.
I sobre la multiculturalitat de Vilnius hem de recordar la responsabilitat dels polítics lituans (i de part del poble) en l'extermini de gairebé tota la població jueva de Vilnius i Kaunas. Una salutació des del barri de Petrasiunius, Kaunas. A uns mil metres de la tomba de la gran poeta socialista lituana Salomeja Neris.
PS: Per cert el monument als Knynesis es troba a Kaunas, obra de l'arquitecte Juozas Zikaras.
Felicitats pel teu treball Albert.
Gràcies pel teu comentari des del cor de la Lituània històrica, aquella Kaunas que fou capital de la república quan Vílnius era en terres poloneses, aquella ciutat tan propera a un altre lloc on la història va fer un gran tomb: em refereixo al camp de batalla de Žalgiris.
Sí, efectivament, el que explico va tenir lloc en l'època zarista, la de la gran repressió i russificació de les repúbliques bàltiques, però sobretot de Lituània, la dels pogroms que van empènyer milers de jueus cap a les terres occidentals de l'Imperi. Durant el període soviètic es van respectar les llengües de les repúbliques... però no la llibertat d'expressió, de la qual estonians, letons i lituans no van gaudir del tot fins a la recuperació de les respectives independències.
En tot cas, la història sempre és complexa i de vegades difícil d'interpretar, perquè també és plena de contradiccions.
Salutacions cordials desde les terres ara una mica més càlides de Barcelona.
Publica un comentari a l'entrada