Athanase Vantchev de Thracy va néixer a Khaskovo (Bulgària) el 3 de gener de 1940, i viu a França des de la tardor de l’any 1966. La seva poesia, escrita en francès, no pot defugir la melangia de qui ha deixat enrere no tan sols el país on va néixer (al qual se sent encara molt vinculat), sinó també les experiències viscudes tot recorrent terres que s’ha estimat, com ara les del món musulmà (Tunísia, on va viure dos anys; Mauritània, on descobrí l’essència més profunda de l’islam, que el va impulsar a estudiar la història sagrada de l’Orient; Síria, el Líban, Jordània, l’Iraq, l’Aràbia Saudita, Egipte, el Marroc, el Kazakhstan...).
Home erudit, políglota, cordial i inquiet, consagrat a la poesia com a creador i també com a traductor, sobretot d’autors búlgars, àrabs, russos i brasilers, és membre del PEN Club francès, de la Société des Gens de Lettres de France, de l’Acadèmia Búlgara i de l’Acadèmia Europea de Ciències, Arts i Lletres, i ha estat guardonat amb nombrosos premis rellevants, com ara el Gran Premi Internacional de Poesia Solenzara (1984), el premi François Copée (atorgat per l’Acadèmia Francesa, 2001) i el Gran Premi de Poesia Internacional Puixkin. També ha merescut el premi Odorico Mendes, de la Unió d’Escriptors Brasilers, per la traducció al francès de set poetes del Brasil.
Recitant els seus poemes en el Collège
Saint-Georges de Meudon (França),
l’any 1972.
Autor de trenta-dos reculls de poesia, escriu en versos clàssics (pels quals té predilecció), però també en vers lliure, i ha publicat, a més a més, monografies en búlgar, rus i francès sobre Petroni, Dostoievski i Verlaine, a qui consagrà la seva tesi doctoral. S’ha interessat, d'altra banda, per la història de l’art i del món.
Llorejat per l’Acadèmia Francesa, l’any 2010 fou investit Doctor honoris causa per la Universitat Estatal dels Sants Ciril i Metodi de Veliko Tirnovo (Bulgària) i honrat amb la més alta distinció de l’Estat búlgar, l’orde Stara Planina, que li va ser imposada personalment pel president de la República, Gueorgui Parvanov. Actualment és vicepresident per a Europa del moviment internacional Poetas del Mundo, fundat i presidit pel xilè Luis Arias Manzo.
Traduïda a nombroses llengües, fins ara la seva poesia ha estat publicada en forma de llibre no únicament a França, sinó també a Bulgària, Albània i el Brasil. Heus aquí les primeres versions de poemes seus al català, signades per Albert Lázaro-Tinaut.
A Gandia, l’octubre de 2006.
Capvespre a Gandia
És l’hora baixa, el gran vespre del Sud
I l’horta, poblada
De vastos camps de tarongers,
Es desplega com una oda que cerca
La frescor suprema del mar.
Ocells lluminosos
Sortits de les estrofes d’un poema seràfic
S’embosquen en la cabellera rossa del cel.
Són l’alfabet d’aquesta blancor pura
Del món a penes nat.
L’abundosa collita dels mots justos
En el cofre nacrat del mes d’agost.
Com s’estima el meu cor la sublim senzillesa
D’aquest paisatge on l’esperit s’exalta,
Anhela les altures del cel de color malva
I fantasia amb les ànimes grandioses,
Desconegudes, enigmàtiques, rígides
D’aquest país més antic que la Bíblia!
És l’hora indefinida, quan se m’obre el cos
Al clam de la terra!
A baix la vila, en la puresa d’un núvol blavós,
Sembla que tremoli en la dolça abraçada
De la penombra que s’escampa, harmoniosa,
Mentre el vent jove juga i juga
Amb les flors dels jardins,
Formoses damisel·les amb vestits virolats.
Gandia, núvol d’or
Enmig del parrup dels coloms,
Perquè en la meva gola s’alenteix
El temps, tan feixuc
Com una grossa magrana madura.
* Sebastià Alzamora i Martín, nascut l’any 1972 a Llucmajor (Mallorca), és crític literari, activista cultural i, sobretot, poeta, adscrit al grup dels anomenats Imparables. Segons ell, “la poesia és un acte transcendent, massa important com per deixar-se endur per les vel·leïtats artificioses, carcasses formals o distanciaments irònics”. També ha dit que l’escriptura “conté pensament, i el conté de forma categòrica”. La seva poesia és bàsicament conceptual, de rerefons metafísic i amb una forta càrrega intel·lectual, mitjançant la qual –i amb una formalització més èpica que no pas lírica– es planteja els grans temes de l’existència humana. [Nota del traductor.]
El riu de Khaskovo
És tan tard. Tan tard!
Sol, en la meva cambra parisenca,
Sento la tremolor d’un genoll llunyà,
L’escalfor febrosa que m’encén el pit,
El silenci del cel sense fronteres
Que s’arramba a les meves parpelles.
I aquesta veu… del rierol que solca
La ciutat lluminosa on vàreig néixer
Que em desperta, després de tants anys,
Enmig de la nit.
Rierol, tan viu tothora,
Blau com la cinta de l’amor,
Que fuig de l’ombra verda dels pollancres
Vers la llum taciturna
Dels magnífics estels de l’estiu.
* Sant Mesrob Maixtots (362-440) fou un monjo armeni, nascut a Hatsekats, en la regió de Taron (Armènia occidental). L’any 405 creà l’alfabet armeni. El que se sap de la seva vida i la seva obra és degut al seu deixeble Koryun. Mesrob s’ocupà primerament de les funcions administratives i militars de la cancelleria dels arsàcides, i després es consagrà a la religió cristiana. Inicià l’evangelització de la regió de Goght i, convençut que la conversió dels pagans seria més fàcil si es traduïssin a l’armeni els Evangelis, li ho suggerí al Katholikós Sahak. Considerà que l’alfabet inventat per un bisbe siríac anomenat Daniel no era prou adequat, de manera que començà a treballar per establir-ne un de millor. Segons el poeta modern Paruyr Sevak (1924-1971), Mesrob Maixtots fou “l’home polític mes gran que mai ha conegut Armènia”. De fet, en crear l’alfabet armeni, el sant no salvà únicament la llengua armènia, sinó també la cultura del seu poble. [Nota de l’autor.]
Radko Radkov
In memoriam
M’adreço a tu,
Temps de velada tristesa,
Temps pur
Que poses fi
A totes les nostres esperances,
A totes les nostres ambicions!
Apel·lo a tu,
Temps clarivident,
Amic dilecte del meu amic,
Perquè em consolis
Ara que l’aigua ja no raja
En l’esplendor dels seus mots
I que la llum
Ja s’ha buidat de llum!
Oh brisa serena!
Vine i eixuga la pols
Que s’ha dipositat
En els dies joiosos de la meva memòria!
Vine, buf antic dels àngels sense edat,
I fes qui floreixin roses blanques
Sobre la terra que acull amb suau escalf
El Bard transparent de l’eternitat!
* [Així és el temps, s’empara de la nostra confiança, / De la nostra joventut, de les nostres alegries, de tot el que tenim. / I només ens recompensa amb terra i pols]. Sir Walter Raleigh (1552-1618) fou un escriptor, poeta, oficial i explorador anglès, decapitat el 29 d’octubre de 1618 a la Torre de Londres. [Nota de l’autor.]
Radko Radkov, poeta, autor teatral i popular cantautor búlgar, nascut a Veliko Ternovo el 31 de gener de 1940 –tenia la mateixa edat, per tant, del seu amic Athanase Vantchev de Thracy–, morí en la seva ciutat l’1 de setembre de 2009. [Nota del traductor.]
Mots per a la superba exigència
I
Immòbil en la innocència de l’estiu,
Resta el dia impertèrrit al bell mig del jardí,
Conscient de la clara importància que té,
De la seva plenitud immaculada
I l’excelsa dignitat que representa.
Menysprea
El dispendiós luxe de les buguenvíl·lies
Igual que les paraules més solemnes
Menyspreen els cors buits.
II
L’escalfor envaeix la porta oberta,
El rostre blanc de la Xènia
Lluu banyat de llum.
Complimenta amb la mà les mallerengues
I sembla que dialogui amb l’herba borda.
El seu cos fluid, les seves mans lleugeres,
¿Que revenen potser al meu cor
Des del passat? Frases sàvies que serveixen
Per delectar els esperits refinats!
III
Que n’és d’encegadora
L’esclatant esplendor
De la fidelitat!
–Em canta a dins una veu càlida.
Que n’és de difícil encertar
La permanència del nostre món!
–Respon el silenci.
IV
Tanco els ulls
I penso
En el branquilló de salze que rebien
Els viatgers xinesos quan es posaven en camí,
En els vells temps dels Hans.
V
Suaument, sense soroll,
Les imatges de la felicitat s’allunyen
A frec de l’esquena trèmula de la brisa.
El cos, però,
Igual que els animals,
Mai no oblida la terra nadiua!
París, 7 de desembre de 2010
* Anna Piutti és una de les joves poetes italianes amb més talent. Nascuda a Vicenza, s’ha llicenciat en llengües estrangeres en la Universitat de Verona. Escriu poemes en vers lliure i en anglès des de l’any 1998. La seva veu poètica és enigmàtica, els seus versos són plens de metàfores d’una gran originalitat. Li agraden les imatges oníriques, sense menystenir, tanmateix, les joies i les tristeses de la vida quotidiana. Excel·lent traductora, parla perfectament la llengua de Racine i ha traduït a l’italià uns quants autors francesos. L’Anna Piutti té tres passions: la literatura, l’art i la música. Li interessen també la lingüística, la filosofia, la medicina i el teatre. [Nota de l’autor.]
Podeu visitar la pàgina personal d’Athanase Vantchev de Thracy a través de l’enllaç http://www.athanase.org/.
Home erudit, políglota, cordial i inquiet, consagrat a la poesia com a creador i també com a traductor, sobretot d’autors búlgars, àrabs, russos i brasilers, és membre del PEN Club francès, de la Société des Gens de Lettres de France, de l’Acadèmia Búlgara i de l’Acadèmia Europea de Ciències, Arts i Lletres, i ha estat guardonat amb nombrosos premis rellevants, com ara el Gran Premi Internacional de Poesia Solenzara (1984), el premi François Copée (atorgat per l’Acadèmia Francesa, 2001) i el Gran Premi de Poesia Internacional Puixkin. També ha merescut el premi Odorico Mendes, de la Unió d’Escriptors Brasilers, per la traducció al francès de set poetes del Brasil.
Recitant els seus poemes en el CollègeSaint-Georges de Meudon (França),
l’any 1972.
Autor de trenta-dos reculls de poesia, escriu en versos clàssics (pels quals té predilecció), però també en vers lliure, i ha publicat, a més a més, monografies en búlgar, rus i francès sobre Petroni, Dostoievski i Verlaine, a qui consagrà la seva tesi doctoral. S’ha interessat, d'altra banda, per la història de l’art i del món.
Llorejat per l’Acadèmia Francesa, l’any 2010 fou investit Doctor honoris causa per la Universitat Estatal dels Sants Ciril i Metodi de Veliko Tirnovo (Bulgària) i honrat amb la més alta distinció de l’Estat búlgar, l’orde Stara Planina, que li va ser imposada personalment pel president de la República, Gueorgui Parvanov. Actualment és vicepresident per a Europa del moviment internacional Poetas del Mundo, fundat i presidit pel xilè Luis Arias Manzo.
Traduïda a nombroses llengües, fins ara la seva poesia ha estat publicada en forma de llibre no únicament a França, sinó també a Bulgària, Albània i el Brasil. Heus aquí les primeres versions de poemes seus al català, signades per Albert Lázaro-Tinaut.
A Gandia, l’octubre de 2006.Capvespre a Gandia
Per a Sebastià Alzamora *
És l’hora baixa, el gran vespre del Sud
I l’horta, poblada
De vastos camps de tarongers,
Es desplega com una oda que cerca
La frescor suprema del mar.
Ocells lluminosos
Sortits de les estrofes d’un poema seràfic
S’embosquen en la cabellera rossa del cel.
Són l’alfabet d’aquesta blancor pura
Del món a penes nat.
L’abundosa collita dels mots justos
En el cofre nacrat del mes d’agost.
Com s’estima el meu cor la sublim senzillesa
D’aquest paisatge on l’esperit s’exalta,
Anhela les altures del cel de color malva
I fantasia amb les ànimes grandioses,
Desconegudes, enigmàtiques, rígides
D’aquest país més antic que la Bíblia!
És l’hora indefinida, quan se m’obre el cos
Al clam de la terra!
A baix la vila, en la puresa d’un núvol blavós,
Sembla que tremoli en la dolça abraçada
De la penombra que s’escampa, harmoniosa,
Mentre el vent jove juga i juga
Amb les flors dels jardins,
Formoses damisel·les amb vestits virolats.
Gandia, núvol d’or
Enmig del parrup dels coloms,
Perquè en la meva gola s’alenteix
El temps, tan feixuc
Com una grossa magrana madura.
* Sebastià Alzamora i Martín, nascut l’any 1972 a Llucmajor (Mallorca), és crític literari, activista cultural i, sobretot, poeta, adscrit al grup dels anomenats Imparables. Segons ell, “la poesia és un acte transcendent, massa important com per deixar-se endur per les vel·leïtats artificioses, carcasses formals o distanciaments irònics”. També ha dit que l’escriptura “conté pensament, i el conté de forma categòrica”. La seva poesia és bàsicament conceptual, de rerefons metafísic i amb una forta càrrega intel·lectual, mitjançant la qual –i amb una formalització més èpica que no pas lírica– es planteja els grans temes de l’existència humana. [Nota del traductor.]
El riu de Khaskovo
Senyor, no callis davant les meves llàgrimes.
Sóc un exiliat en aquest món efímer.
Sant Mesrob Maixtots *
Sóc un exiliat en aquest món efímer.
Sant Mesrob Maixtots *
És tan tard. Tan tard!
Sol, en la meva cambra parisenca,
Sento la tremolor d’un genoll llunyà,
L’escalfor febrosa que m’encén el pit,
El silenci del cel sense fronteres
Que s’arramba a les meves parpelles.
I aquesta veu… del rierol que solca
La ciutat lluminosa on vàreig néixer
Que em desperta, després de tants anys,
Enmig de la nit.
Rierol, tan viu tothora,
Blau com la cinta de l’amor,
Que fuig de l’ombra verda dels pollancres
Vers la llum taciturna
Dels magnífics estels de l’estiu.
* Sant Mesrob Maixtots (362-440) fou un monjo armeni, nascut a Hatsekats, en la regió de Taron (Armènia occidental). L’any 405 creà l’alfabet armeni. El que se sap de la seva vida i la seva obra és degut al seu deixeble Koryun. Mesrob s’ocupà primerament de les funcions administratives i militars de la cancelleria dels arsàcides, i després es consagrà a la religió cristiana. Inicià l’evangelització de la regió de Goght i, convençut que la conversió dels pagans seria més fàcil si es traduïssin a l’armeni els Evangelis, li ho suggerí al Katholikós Sahak. Considerà que l’alfabet inventat per un bisbe siríac anomenat Daniel no era prou adequat, de manera que començà a treballar per establir-ne un de millor. Segons el poeta modern Paruyr Sevak (1924-1971), Mesrob Maixtots fou “l’home polític mes gran que mai ha conegut Armènia”. De fet, en crear l’alfabet armeni, el sant no salvà únicament la llengua armènia, sinó també la cultura del seu poble. [Nota de l’autor.]
Radko Radkov
In memoriam
Even such is Time, that takes in trust
Our youth, our joys, our all we have,
And pays us but with earth and dust.
Sir Walter Releigh *
Our youth, our joys, our all we have,
And pays us but with earth and dust.
Sir Walter Releigh *
M’adreço a tu,
Temps de velada tristesa,
Temps pur
Que poses fi
A totes les nostres esperances,
A totes les nostres ambicions!
Apel·lo a tu,
Temps clarivident,
Amic dilecte del meu amic,
Perquè em consolis
Ara que l’aigua ja no raja
En l’esplendor dels seus mots
I que la llum
Ja s’ha buidat de llum!
Oh brisa serena!
Vine i eixuga la pols
Que s’ha dipositat
En els dies joiosos de la meva memòria!
Vine, buf antic dels àngels sense edat,
I fes qui floreixin roses blanques
Sobre la terra que acull amb suau escalf
El Bard transparent de l’eternitat!
* [Així és el temps, s’empara de la nostra confiança, / De la nostra joventut, de les nostres alegries, de tot el que tenim. / I només ens recompensa amb terra i pols]. Sir Walter Raleigh (1552-1618) fou un escriptor, poeta, oficial i explorador anglès, decapitat el 29 d’octubre de 1618 a la Torre de Londres. [Nota de l’autor.]
Radko Radkov, poeta, autor teatral i popular cantautor búlgar, nascut a Veliko Ternovo el 31 de gener de 1940 –tenia la mateixa edat, per tant, del seu amic Athanase Vantchev de Thracy–, morí en la seva ciutat l’1 de setembre de 2009. [Nota del traductor.]
Mots per a la superba exigència
Per a l’Anna Piutti *
I
Immòbil en la innocència de l’estiu,
Resta el dia impertèrrit al bell mig del jardí,
Conscient de la clara importància que té,
De la seva plenitud immaculada
I l’excelsa dignitat que representa.
Menysprea
El dispendiós luxe de les buguenvíl·lies
Igual que les paraules més solemnes
Menyspreen els cors buits.
II
L’escalfor envaeix la porta oberta,
El rostre blanc de la Xènia
Lluu banyat de llum.
Complimenta amb la mà les mallerengues
I sembla que dialogui amb l’herba borda.
El seu cos fluid, les seves mans lleugeres,
¿Que revenen potser al meu cor
Des del passat? Frases sàvies que serveixen
Per delectar els esperits refinats!
III
Que n’és d’encegadora
L’esclatant esplendor
De la fidelitat!
–Em canta a dins una veu càlida.
Que n’és de difícil encertar
La permanència del nostre món!
–Respon el silenci.
IV
Tanco els ulls
I penso
En el branquilló de salze que rebien
Els viatgers xinesos quan es posaven en camí,
En els vells temps dels Hans.
V
Suaument, sense soroll,
Les imatges de la felicitat s’allunyen
A frec de l’esquena trèmula de la brisa.
El cos, però,
Igual que els animals,
Mai no oblida la terra nadiua!
París, 7 de desembre de 2010
* Anna Piutti és una de les joves poetes italianes amb més talent. Nascuda a Vicenza, s’ha llicenciat en llengües estrangeres en la Universitat de Verona. Escriu poemes en vers lliure i en anglès des de l’any 1998. La seva veu poètica és enigmàtica, els seus versos són plens de metàfores d’una gran originalitat. Li agraden les imatges oníriques, sense menystenir, tanmateix, les joies i les tristeses de la vida quotidiana. Excel·lent traductora, parla perfectament la llengua de Racine i ha traduït a l’italià uns quants autors francesos. L’Anna Piutti té tres passions: la literatura, l’art i la música. Li interessen també la lingüística, la filosofia, la medicina i el teatre. [Nota de l’autor.]
Podeu visitar la pàgina personal d’Athanase Vantchev de Thracy a través de l’enllaç http://www.athanase.org/.
Entrades
8 comentaris:
Veig que no expliques res de Sebastià Alzamora, l'escriptor mallorquí a qui dedica el primer poeta que ens poses. També paga la pena...
Tens moltíssima raó, Vida. Quan coneixes un poeta i la seva obra, penses inconscientment que no cal presentar-lo: greu error que m'has fet veure, i t'ho agraeixo sincerament. La badada ja ha estat corregida i en Sebastià Alzamora té ara la nota biogràfica que li correspon, tot i que, com és evident, es podrien dir moltíssimes més coses d'ell i de la seva obra.
Texto palpitante neste sítio, postagens assim dignificam ao indivíduo que visitar neste blog !!!
Escreve maior quantidade deste blogue, a todos os teus leitores.
Obrigado por tu comentario, Anónimo.
Sempre és una alegria saber que hi més poetes per conèixer, i que la seva poesia està plena d'abundosa collita de mots justos.
Un sincer agraïment per aquest versos.
Carme
Moltíssimes gràcies, Carme. I tant que hi ha poetes per descobrir! De més interessants i també de talles inferiors. Contribueixo com puc a fer-ne conèixer algun.
Salutacions cordials.
Otro artículo interesante e informativo. Saludos cordiales.
Thank you, dear Phivos!
Publica un comentari a l'entrada