La Fundació Mas i Mas anuncia un concert per reivindicar la figura de Joan Manén i Planas, que tindrà lloc el proper 11 de setembre al Palau de la Música Catalana. Entre les peces que interpretarà l’Orquestra Simfònica “Camerata XXI”, dirigida per Xavier Puig, amb Daniel Blanch al piano i la veu de la soprano Beatriz Jiménez, hi ha el poema simfònic Nova Catalònia (Opus 17) en la versió original, composta per Manén quan només tenia disset anys, que es va estrenar al Teatre Líric de Barcelona l’any 1903 i es va interpretar a Berlín el 1918.
Cartell anunciador de l’audicióprevista per a l’11 de setembre
de 2011 al Palau de la Música
Catalana de Barcelona.
Joan Manén (el mestre Manén) va néixer a Barcelona el 14 de març de 1883 i va morir també a la capital catalana el 26 de juny de 1971. L’afició a la música del seu pare, un fabricant de teixits benestant, va fer que iniciés ben aviat els estudis de violí, instrument del qual, en el seu temps, fou considerat un virtuós. El públic va admirar, per exemple, la interpretació –amb el seu Guarnieri de l'any 1702, que havia estat propietat de Felix Mendelssohn!– de les obres de Paganini, fins i tot d’aquelles que es consideraven “impossibles d’executar”, i que abans que ell només havia aconseguit interpretar amb virtuosme el navarrès Pablo Sarasate (1844-1908). [1]
“Infant prodigi”, com se sol dir en aquests casos –i com ell mateix es defineix en el primer volum de la seva autobiografia–, Manén ja va fer un concert públic a l’edat de vuit anys en el Casino Nuevo de Castelló de la Plana. Més tard, després d’haver perfeccionat els estudis musicals, es va obrir a altres disciplines, com ara la direcció d’orquestra i, sobretot, la composició, especialment de sardanes i òperes.
La fama de Joan Manén, quan encara era infant i jove, traspassà fronteres. Als nou anys va fer una gira de concerts per l’Amèrica llatina, i el 1893 ja va dirigir un concert simfònic i un cor de dos-cents homes a l’Argentina. Al cap d’uns anys, el 1909, estrenà a la ciutat alemanya de Frankfurt del Main La dansa de les atxes (‘Der Fackeltanz’, en alemany), i tot seguit es va prodigar en diversos països europeus; fins i tot va fer duets musicals amb Enric Granados i Pau Casals, entre altres músics rellevants.
Enregistrament acústic (fet el
1915 per l’empresa discogràfica
alemanya Parlophon) de Moto
perpetuo, de Niccolò Paganini,
interpretat per Joan Manén amb
acompanyament orquestral.
(Font: Collectors 78 rpm /
www.collectors78rpm.blogspot.com)
A Alemanya (on va ser fins i tot comparat amb Richard Strauss), la seva música fou reconeguda ben aviat, i no únicament per la aquella presentació juvenil a Frankfurt, sinó per altres concerts que va fer en aquell país, pel qual tenia molta tirada. El prestigiós compositor i organista Alex Winterberger (1834-1914) va escriure al diari Leipziger Nueste Nachrichten, després d’haver assistit a un concert de violí de Manén: “La suavitat del seu so, d'una bellesa i una densitat gairebé insòlites, fa que hom es lliuri captivat a la seva personalitat i a la peculiar execució de l’instrument, i l’escolti amb delectació, seduït per la sonoritat i l’exclusivitat del seu timbre, de la més alta claredat i puresa, i per la màgia del seu virtuosisme”.
Compositor adscrit a l’escola romàntica, molt influït per l’obra de Richard Wagner, Joan Manén va deixar algunes òperes de gran lirisme, com per exemple Giovanna di Napoli, estrenada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 22 de gener de 1903, i Neró i Acté, que es va estrenar en el Landestheater de Karlsruhe el 28 de gener de 1928 i que després es representà en altres ciutats alemanyes. A aquests drames musicals cal afegir, entre altres, El camí del sol (1926) i Soledad (1952) –les imposicions de la dictadura l’obligaren a substituir el català de tota la vida pel castellà i a apropar-se tímidament al règim franquista per sobreviure, com va haver de fer molta gent–, i també la música per al ballet Rosario la Tirana (que es presentà al Liceu barceloní l’any 1953 amb una coreografia de Joan Magriñà). En el terreny de la música de cambra destaquen la composició per a flauta i piano Belvedere (1949) i Mobilis in mobili per a quartet (basada en la novel·la de Jules Verne Vint mil llegües de viatge submarí: “Mobilis in mobili” era la divisa del submarí “Nautilus”, creat pel capità Nemo). [2]
El cèlebre guitarrista de Vila-real Francesc Tàrrega (1852-1909)
en un concert ofert a Barcelona a un petit cercle d’amics.
Joan Manent admirava molt Tàrrega, i durant la seva
joventut va assistir a alguns d’aquests concerts privats.
Sens dubte és més coneguda popularment la seva producció sardanística, que comprèn peces com ara Camprodon, El cavaller enamorat, Manresana, Pàtria, Gironina i la Sardana tràgica. A aquestes composicions cal afegir l’harmonització de la cançó popular “Muntanyes del Canigó" per a sis veus mixtes i tenor solista i el Caprici sobre una altra cançó tradicional: "El pardal".
A més de nombrosos llibrets d’òpera, va escriure el tractat El violín i l’autobiografia Mis experiencias [3], amb l'ajut del qui fou secretari seu, el musicòleg barceloní Artur Menéndez Aleyxandre (1899-1984). Fou també col·laborador assidu de publicacions com ara la Revista Musical Catalana, La Veu de Catalunya, Ritmo, La Vanguardia i revistes especialitzades franceses. L’any 1927 va ingressar en l'Academia de Bellas Artes de San Fernando, i la seva tasca va ser reconeguda amb la condecoració de Comendador de la Cruz de Alfonso XII.
L’Ajuntament de Barcelona va dedicar un carrer a Manén, en el districte d’Horta-Guinardó, i pel febrer d’aquest any es presentà a l’Ateneu Barcelonès l’Associació Joan Manén, fundada amb motiu del 40è aniversari de la mort del músic.
El projecte de l’Auditori Manén, ideat pel músic i que
no es va poder realitzar (tot i que les obres es van iniciar
l’any 1956) al solar que va comprar a la cantonada dels carrers
de Balmes i Castanyer, en el barri del Putxet de Barcelona.
El seu ambiciós projecte de crear un auditori al barri barceloní del Putxet va quedar aturat quan el 1962 la família Manén, enfrontada a problemes econòmics, va haver de vendre el terreny amb la part de l’edifici que s’havia començat a construir –i que va ser enderrocada l’any 2000– a una empresa vinculada al món de l’espectacle, la qual va anunciar fa un any, després de gairebé cinquanta d’abandonament del solar (alguns més, si es té en compte el començament de les obres encarregades pel mestre Manén, a la continuació de les quals no va poder fer front quan l’administració municipal de l’època, presidida pel cèlebre alcalde franquista José María de Porcioles, li va girar l’esquena), la construcció d’un complex de cinemes.
El transeünt us convida a escoltar aquí una mostra de la música de Joan Manén, interpretada per ell mateix: la Chanson Op. A-8 núm. 1 per a violí i orquestra. L’oblit durant tants anys d’un músic excepcional és una taca negra per a qualsevol cultura, que no netejarà, lamentablement, però sí dissimularà la seva recuperació.
[1] Diu la llegenda que el gran virtuós genovès del violí Niccolò Paganini (1782-1840) tenia els dits tan llargs que aconseguia arrencar notes “impossibles”, de manera que moltes de les seves composicions, en les quals va introduir les tècniques del pizzicato i el staccato, no podien ser interpretades per altres violinistes.
[2] En el diari barceloní La Vanguardia del dimarts 17 de maig de 1904 trobem una notícia interessant que dóna fe del reconeixement de què gaudia Joan Manén en aquella època: és l’anunci d’un concert del “Cuarteto Manén” per al dijous següent “en la elegante Sala Estela”. El text diu, entre altres coses: “El cuarteto que ha formado el eminente violinista Juan Manén, lo componen el notable maestro Ribera (piano) y los conocidos concertistas Esteva (viola) y Romagosa (violoncello). ¡Hace ya mucho tiempo que estos distinguidos artistas están colaborando en la meritísima obra de crear una entidad musical que logre la interpretación de obras clásicas selectas con toda la perfección posible, con perfección rara vez lograda. […] En el programa, además de obras escogidas de Brahms, Bach y Beethoven, figura el celebrado cuarteto en la sostenido de Manén: Mobilis in mobili, […] y además una página musical de Paganini, que constituye no sólo una novedad, sino una audición de interés excepcional, pues no ha sido interpretada desde la muerte de su autor”.
[3] Juan Manén: El violín. Editorial Labor, Barcelona, 1958. Mis experiencias (en tres volums). Editorial Juventud, Barcelona, 1944-1957.
Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.
“Infant prodigi”, com se sol dir en aquests casos –i com ell mateix es defineix en el primer volum de la seva autobiografia–, Manén ja va fer un concert públic a l’edat de vuit anys en el Casino Nuevo de Castelló de la Plana. Més tard, després d’haver perfeccionat els estudis musicals, es va obrir a altres disciplines, com ara la direcció d’orquestra i, sobretot, la composició, especialment de sardanes i òperes.
La fama de Joan Manén, quan encara era infant i jove, traspassà fronteres. Als nou anys va fer una gira de concerts per l’Amèrica llatina, i el 1893 ja va dirigir un concert simfònic i un cor de dos-cents homes a l’Argentina. Al cap d’uns anys, el 1909, estrenà a la ciutat alemanya de Frankfurt del Main La dansa de les atxes (‘Der Fackeltanz’, en alemany), i tot seguit es va prodigar en diversos països europeus; fins i tot va fer duets musicals amb Enric Granados i Pau Casals, entre altres músics rellevants.
Enregistrament acústic (fet el1915 per l’empresa discogràfica
alemanya Parlophon) de Moto
perpetuo, de Niccolò Paganini,
interpretat per Joan Manén amb
acompanyament orquestral.
(Font: Collectors 78 rpm /
www.collectors78rpm.blogspot.com)
A Alemanya (on va ser fins i tot comparat amb Richard Strauss), la seva música fou reconeguda ben aviat, i no únicament per la aquella presentació juvenil a Frankfurt, sinó per altres concerts que va fer en aquell país, pel qual tenia molta tirada. El prestigiós compositor i organista Alex Winterberger (1834-1914) va escriure al diari Leipziger Nueste Nachrichten, després d’haver assistit a un concert de violí de Manén: “La suavitat del seu so, d'una bellesa i una densitat gairebé insòlites, fa que hom es lliuri captivat a la seva personalitat i a la peculiar execució de l’instrument, i l’escolti amb delectació, seduït per la sonoritat i l’exclusivitat del seu timbre, de la més alta claredat i puresa, i per la màgia del seu virtuosisme”.
Compositor adscrit a l’escola romàntica, molt influït per l’obra de Richard Wagner, Joan Manén va deixar algunes òperes de gran lirisme, com per exemple Giovanna di Napoli, estrenada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 22 de gener de 1903, i Neró i Acté, que es va estrenar en el Landestheater de Karlsruhe el 28 de gener de 1928 i que després es representà en altres ciutats alemanyes. A aquests drames musicals cal afegir, entre altres, El camí del sol (1926) i Soledad (1952) –les imposicions de la dictadura l’obligaren a substituir el català de tota la vida pel castellà i a apropar-se tímidament al règim franquista per sobreviure, com va haver de fer molta gent–, i també la música per al ballet Rosario la Tirana (que es presentà al Liceu barceloní l’any 1953 amb una coreografia de Joan Magriñà). En el terreny de la música de cambra destaquen la composició per a flauta i piano Belvedere (1949) i Mobilis in mobili per a quartet (basada en la novel·la de Jules Verne Vint mil llegües de viatge submarí: “Mobilis in mobili” era la divisa del submarí “Nautilus”, creat pel capità Nemo). [2]
El cèlebre guitarrista de Vila-real Francesc Tàrrega (1852-1909)en un concert ofert a Barcelona a un petit cercle d’amics.
Joan Manent admirava molt Tàrrega, i durant la seva
joventut va assistir a alguns d’aquests concerts privats.
Sens dubte és més coneguda popularment la seva producció sardanística, que comprèn peces com ara Camprodon, El cavaller enamorat, Manresana, Pàtria, Gironina i la Sardana tràgica. A aquestes composicions cal afegir l’harmonització de la cançó popular “Muntanyes del Canigó" per a sis veus mixtes i tenor solista i el Caprici sobre una altra cançó tradicional: "El pardal".
A més de nombrosos llibrets d’òpera, va escriure el tractat El violín i l’autobiografia Mis experiencias [3], amb l'ajut del qui fou secretari seu, el musicòleg barceloní Artur Menéndez Aleyxandre (1899-1984). Fou també col·laborador assidu de publicacions com ara la Revista Musical Catalana, La Veu de Catalunya, Ritmo, La Vanguardia i revistes especialitzades franceses. L’any 1927 va ingressar en l'Academia de Bellas Artes de San Fernando, i la seva tasca va ser reconeguda amb la condecoració de Comendador de la Cruz de Alfonso XII.
L’Ajuntament de Barcelona va dedicar un carrer a Manén, en el districte d’Horta-Guinardó, i pel febrer d’aquest any es presentà a l’Ateneu Barcelonès l’Associació Joan Manén, fundada amb motiu del 40è aniversari de la mort del músic.
El projecte de l’Auditori Manén, ideat pel músic i queno es va poder realitzar (tot i que les obres es van iniciar
l’any 1956) al solar que va comprar a la cantonada dels carrers
de Balmes i Castanyer, en el barri del Putxet de Barcelona.
El seu ambiciós projecte de crear un auditori al barri barceloní del Putxet va quedar aturat quan el 1962 la família Manén, enfrontada a problemes econòmics, va haver de vendre el terreny amb la part de l’edifici que s’havia començat a construir –i que va ser enderrocada l’any 2000– a una empresa vinculada al món de l’espectacle, la qual va anunciar fa un any, després de gairebé cinquanta d’abandonament del solar (alguns més, si es té en compte el començament de les obres encarregades pel mestre Manén, a la continuació de les quals no va poder fer front quan l’administració municipal de l’època, presidida pel cèlebre alcalde franquista José María de Porcioles, li va girar l’esquena), la construcció d’un complex de cinemes.
El transeünt us convida a escoltar aquí una mostra de la música de Joan Manén, interpretada per ell mateix: la Chanson Op. A-8 núm. 1 per a violí i orquestra. L’oblit durant tants anys d’un músic excepcional és una taca negra per a qualsevol cultura, que no netejarà, lamentablement, però sí dissimularà la seva recuperació.
[1] Diu la llegenda que el gran virtuós genovès del violí Niccolò Paganini (1782-1840) tenia els dits tan llargs que aconseguia arrencar notes “impossibles”, de manera que moltes de les seves composicions, en les quals va introduir les tècniques del pizzicato i el staccato, no podien ser interpretades per altres violinistes.
[2] En el diari barceloní La Vanguardia del dimarts 17 de maig de 1904 trobem una notícia interessant que dóna fe del reconeixement de què gaudia Joan Manén en aquella època: és l’anunci d’un concert del “Cuarteto Manén” per al dijous següent “en la elegante Sala Estela”. El text diu, entre altres coses: “El cuarteto que ha formado el eminente violinista Juan Manén, lo componen el notable maestro Ribera (piano) y los conocidos concertistas Esteva (viola) y Romagosa (violoncello). ¡Hace ya mucho tiempo que estos distinguidos artistas están colaborando en la meritísima obra de crear una entidad musical que logre la interpretación de obras clásicas selectas con toda la perfección posible, con perfección rara vez lograda. […] En el programa, además de obras escogidas de Brahms, Bach y Beethoven, figura el celebrado cuarteto en la sostenido de Manén: Mobilis in mobili, […] y además una página musical de Paganini, que constituye no sólo una novedad, sino una audición de interés excepcional, pues no ha sido interpretada desde la muerte de su autor”.
[3] Juan Manén: El violín. Editorial Labor, Barcelona, 1958. Mis experiencias (en tres volums). Editorial Juventud, Barcelona, 1944-1957.
Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.
Entrades
4 comentaris:
Veramente interessante il tuo post. Buona giornata Chry
Chry, grazie infinite per avermi visitato e per le tue gentili parole.
Com a amant de la música li agraeixo molt la publicació d'aquest article i el felicito pel seu bloc.
Salutacions.
Ferran Oluges
Moltes gràcies, Ferran.
Publica un comentari a l'entrada