Joan Manén, d’infant prodigi a músic oblidat

La Fundació Mas i Mas anuncia un concert per reivindicar la figura de Joan Manén i Planas, que tindrà lloc el proper 11 de setembre al Palau de la Música Catalana. Entre les peces que interpretarà l’Orquestra Simfònica “Camerata XXI”, dirigida per Xavier Puig, amb Daniel Blanch al piano i la veu de la soprano Beatriz Jiménez, hi ha el poema simfònic Nova Catalònia (Opus 17) en la versió original, composta per Manén quan només tenia disset anys, que es va estrenar al Teatre Líric de Barcelona l’any 1903 i es va interpretar a Berlín el 1918.

Cartell anunciador de l’audició
prevista per a l’11 de setembre
de 2011 al Palau de la Música
Catalana de Barcelona.

Joan Manén (el mestre Manén) va néixer a Barcelona el 14 de març de 1883 i va morir també a la capital catalana el 26 de juny de 1971. L’afició a la música del seu pare, un fabricant de teixits benestant, va fer que iniciés ben aviat els estudis de violí, instrument del qual, en el seu temps, fou considerat un virtuós. El públic va admirar, per exemple, la interpretació –amb el seu Guarnieri de l'any 1702, que havia estat propietat de Felix Mendelssohn!– de les obres de Paganini, fins i tot d’aquelles que es consideraven “impossibles d’executar”, i que abans que ell només havia aconseguit interpretar amb virtuosme el navarrès Pablo Sarasate (1844-1908). [1]

“Infant prodigi”, com se sol dir en aquests casos –i com ell mateix es defineix en el primer volum de la seva autobiografia–, Manén ja va fer un concert públic a l’edat de vuit anys en el Casino Nuevo de Castelló de la Plana. Més tard, després d’haver perfeccionat els estudis musicals, es va obrir a altres disciplines, com ara la direcció d’orquestra i, sobretot, la composició, especialment de sardanes i òperes.

La fama de Joan Manén, quan encara era infant i jove, traspassà fronteres. Als nou anys va fer una gira de concerts per l’Amèrica llatina, i el 1893 ja va dirigir un concert simfònic i un cor de dos-cents homes a l’Argentina. Al cap d’uns anys, el 1909, estrenà a la ciutat alemanya de Frankfurt del Main La dansa de les atxes (‘Der Fackeltanz’, en alemany), i tot seguit es va prodigar en diversos països europeus; fins i tot va fer duets musicals amb Enric Granados i Pau Casals, entre altres músics rellevants.

Enregistrament acústic (fet el
1915 per l’empresa discogràfica
alemanya Parlophon) de Moto
perpetuo, de Niccolò Paganini,
interpretat per Joan Manén amb
acompanyament orquestral.
(Font: Collectors 78 rpm /
www.collectors78rpm.blogspot.com)

A Alemanya (on va ser fins i tot comparat amb Richard Strauss), la seva música fou reconeguda ben aviat, i no únicament per la aquella presentació juvenil a Frankfurt, sinó per altres concerts que va fer en aquell país, pel qual tenia molta tirada. El prestigiós compositor i organista Alex Winterberger (1834-1914) va escriure al diari Leipziger Nueste Nachrichten, després d’haver assistit a un concert de violí de Manén: “La suavitat del seu so, d'una bellesa i una densitat gairebé insòlites, fa que hom es lliuri captivat a la seva personalitat i a la peculiar execució de l’instrument, i l’escolti amb delectació, seduït per la sonoritat i l’exclusivitat del seu timbre, de la més alta claredat i puresa, i per la màgia del seu virtuosisme”.

Compositor adscrit a l’escola romàntica, molt influït per l’obra de Richard Wagner, Joan Manén va deixar algunes òperes de gran lirisme, com per exemple Giovanna di Napoli, estrenada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 22 de gener de 1903, i Neró i Acté, que es va estrenar en el Landestheater de Karlsruhe el 28 de gener de 1928 i que després es representà en altres ciutats alemanyes. A aquests drames musicals cal afegir, entre altres, El camí del sol (1926) i Soledad (1952) –les imposicions de la dictadura l’obligaren a substituir el català de tota la vida pel castellà i a apropar-se tímidament al règim franquista per sobreviure, com va haver de fer molta gent–, i també la música per al ballet Rosario la Tirana (que es presentà al Liceu barceloní l’any 1953 amb una coreografia de Joan Magriñà). En el terreny de la música de cambra destaquen la composició per a flauta i piano Belvedere (1949) i Mobilis in mobili per a quartet (basada en la novel·la de Jules Verne Vint mil llegües de viatge submarí: “Mobilis in mobili” era la divisa del submarí “Nautilus”, creat pel capità Nemo). [2]

El cèlebre guitarrista de Vila-real Francesc Tàrrega (1852-1909)
en un concert ofert a Barcelona a un petit cercle d’amics.
Joan Manent admirava molt Tàrrega, i durant la seva
joventut va assistir a alguns d’aquests concerts privats.

Sens dubte és més coneguda popularment la seva producció sardanística, que comprèn peces com ara Camprodon, El cavaller enamorat, Manresana, Pàtria, Gironina i la Sardana tràgica. A aquestes composicions cal afegir l’harmonització de la cançó popular “Muntanyes del Canigó" per a sis veus mixtes i tenor solista i el Caprici sobre una altra cançó tradicional: "El pardal".

A més de nombrosos llibrets d’òpera, va escriure el tractat El violín i l’autobiografia Mis experiencias [3], amb l'ajut del qui fou secretari seu, el musicòleg barceloní Artur Menéndez Aleyxandre (1899-1984). Fou també col·laborador assidu de publicacions com ara la Revista Musical Catalana, La Veu de Catalunya, Ritmo, La Vanguardia i revistes especialitzades franceses. L’any 1927 va ingressar en l'Academia de Bellas Artes de San Fernando, i la seva tasca va ser reconeguda amb la condecoració de Comendador de la Cruz de Alfonso XII.

L’Ajuntament de Barcelona va dedicar un carrer a Manén, en el districte d’Horta-Guinardó, i pel febrer d’aquest any es presentà a l’Ateneu Barcelonès l’Associació Joan Manén, fundada amb motiu del 40è aniversari de la mort del músic.

El projecte de l’Auditori Manén, ideat pel músic i que
no es va poder realitzar (tot i que les obres es van iniciar
l’any 1956) al solar que va comprar a la cantonada dels carrers
de Balmes i Castanyer, en el barri del Putxet de Barcelona.

El seu ambiciós projecte de crear un auditori al barri barceloní del Putxet va quedar aturat quan el 1962 la família Manén, enfrontada a problemes econòmics, va haver de vendre el terreny amb la part de l’edifici que s’havia començat a construir –i que va ser enderrocada l’any 2000– a una empresa vinculada al món de l’espectacle, la qual va anunciar fa un any, després de gairebé cinquanta d’abandonament del solar (alguns més, si es té en compte el començament de les obres encarregades pel mestre Manén, a la continuació de les quals no va poder fer front quan l’administració municipal de l’època, presidida pel cèlebre alcalde franquista José María de Porcioles, li va girar l’esquena), la construcció d’un complex de cinemes.

El transeünt us convida a escoltar aquí una mostra de la música de Joan Manén, interpretada per ell mateix: la Chanson Op. A-8 núm. 1 per a violí i orquestra. L’oblit durant tants anys d’un músic excepcional és una taca negra per a qualsevol cultura, que no netejarà, lamentablement, però sí dissimularà la seva recuperació.

[1] Diu la llegenda que el gran virtuós genovès del violí Niccolò Paganini (1782-1840) tenia els dits tan llargs que aconseguia arrencar notes “impossibles”, de manera que moltes de les seves composicions, en les quals va introduir les tècniques del pizzicato i el staccato, no podien ser interpretades per altres violinistes.
[2] En el diari barceloní La Vanguardia del dimarts 17 de maig de 1904 trobem una notícia interessant que dóna fe del reconeixement de què gaudia Joan Manén en aquella època: és l’anunci d’un concert del “Cuarteto Manén” per al dijous següent “en la elegante Sala Estela”. El text diu, entre altres coses: “El cuarteto que ha formado el eminente violinista Juan Manén, lo componen el notable maestro Ribera (piano) y los conocidos concertistas Esteva (viola) y Romagosa (violoncello). ¡Hace ya mucho tiempo que estos distinguidos artistas están colaborando en la meritísima obra de crear una entidad musical que logre la interpretación de obras clásicas selectas con toda la perfección posible, con perfección rara vez lograda. […] En el programa, además de obras escogidas de Brahms, Bach y Beethoven, figura el celebrado cuarteto en la sostenido de Manén: Mobilis in mobili, […] y además una página musical de Paganini, que constituye no sólo una novedad, sino una audición de interés excepcional, pues no ha sido interpretada desde la muerte de su autor”.
[3] Juan Manén: El violín. Editorial Labor, Barcelona, 1958. Mis experiencias (en tres volums). Editorial Juventud, Barcelona, 1944-1957.

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

((SENSE COMENTARIS))

Vinyetes extretes de la publicació turca Bayan Yani, redactada únicament per dones.
En la primera, la gent corre a defensar la dona agredida critant: "No ho facis!", "Cal avisar la policia!".
En la segona, l'agressor diu: "No et divorciaras de mi", i els altres giren cua mentre exclamen: "Ah, són només qüestions de família...".

Font: Blanca López Arangüena en el blog Mujeres, 28 de maig de 2011.
(http://blogs.elpais.com/mujeres/2011/05/turquia-humor-femenino-para-un-mundo-masculino.html)

Mercan Dede: una aproximació contemporània al sufisme més antic

Mercan Dede interpretant una de les seves composicions amb un ney.
(Font: Beynet.com, 24 de març de 2011)

El músic Mercan Dede (el nom autèntic del qual és Arkın Ilıcalı, nascut a Bursa, Turquia, l’any 1966) és un innovador de la música sufí, fins i tot de la més antiga, aquella que es componia fa gairebé vuit-cents anys, i un intèrpret excepcional de tres instruments tradicionals d’aquella música: un de vent (una antiquíssima flauta de canya anomenada ney [1]), un de percussió, el bandir, i un altre de corda, l’ut (llaüt àrab).

Intèrpret d’ut d’origen africà
a Bahrein (1958).
(Font: Afropop Worldwide /
http://www.afropop.org)

L’èxit de les composicions de Mercan Dede, que s'establí al Canadà quan va acabar els estudis musicals a Istanbul (tot i que ara passa llargues temporades a Turquia), rau en la seva habilitat per fer una simbiosi de la instrumentació sufí i la música electrònica, amb prou sensibilitat per no perdre en cap moment el profund misticisme i l’harmonia característics de la música sufí i també de la tradició otomana, que gràcies a ell s’han popularitzat arreu del món, si més no entre els amants d’aquest gènere.

Cal recordar que –dit amb paraules planeres– el sufisme és el misticisme de l’islam, tot i que no és un corrent paral·lel al misticisme cristià, sinó que té nombroses variants, sempre vinculades al kalam (una de les “ciències religioses” de l’islam), paraula que significa ‘discurs’ però que s’hauria d’interpretar com a ‘teologia dogmàtica’, molt més limitada en tot cas que la teologia cristiana. Recollint les paraules d’un dels grans experts occidentals en la matèria, William C. Chittick [2], el sufisme “no és una secta dins l’islam. No té res a veure amb la divisió entre les dues grans confessions musulmanes, el sunnisme i el xiisme, ja que ha estat present en totes dues des dels temps més antics. En les pràctiques sufís participaven tant homes com dones, i és habitual que dins d’una mateixa família hi hagi membres sufís i d’altres que no ho siguin (el marit pot ser sufí i la seva esposa no, i viceversa, per exemple). No tots els musulmans són sufís, evidentment, però el sufisme ha estat sempre present allà on hi ha hagut poblacions musulmanes importants. Això és especialment evident a partir del segle XIII, quan es van començar a establir amb claredat les institucions associades al sufisme”.

La cal·ligrafia és un altre dels
elements característics del sufisme.

Mercan Dede ha trobat la inspiració musical, sobretot, en el poeta sufí persa Djalal ad-Din Muhammad Rumí (جلالالدین محمد رومی), conegut a Turquia com a Celaleddin Mehmet Rumi i al món cristià, senzillament, com a Rumí. Aquest erudit del segle XIII, nascut en l’actual Afganistan, era anomenat popularment Mevlana (مولانا, en persa, paraula que significa ‘mestre’), i tingué una gran influència des de l’Àsia central fins a Anatòlia (els turcs solen fer-se’l seu, i en molts textos el consideren otomà o, directament, turc).

La música sufí tenia una finalitat ben definida. Ho explica el professor Chittick amb aquestes paraules: “En el segle IX, la música i les diverses formes de moviments rítmics del cos es van començar a utilitzar per ajudar a concentrar-se en el nom diví. Tanmateix, molts mestres sufís consideraven que els estats d’èxtasi provocats de vegades per la música podien esdevenir un fi en si mateix”. L’orde dels dervixos giradors, anomenats mevlevis, una de les principals confraries sufís de l’islam, fou fundada precisament per Rumí a la ciutat turca de Konya; els seus membres es caracteritzen per la interpretació de la dansa sema, ballada tot girant al ritme de poemes cantats de Rumí, els moviments de la qual recorden els girs d’una baldufa. S’afirma que alguns d’aquests dervixos arriben a l’èxtasi o a un estat hipnòtic, que pot contagiar-se fins i tot als espectadors. Els dervixos giradors són ara, malauradament, víctimes de consumisme i, per tant, una de les principals atraccions “folklòriques” de Turquia, i els seus “espectacles” s’exporten sovint a l’estranger.

La dansa sema dels dervixos giradors turcs és potser
la representació més coneguda del sufisme.
(Foto © Teobius)

Un antic conte sufí explica que un savi va dir: “La música és el grinyol de les Portes del Paradís”, i una persona de mentalitat tancada va replicar: “No m’agrada el grinyol de les portes”. Aleshores el savi sentencià: “Jo sento les portes quan s’obren, però tu les sents quan es tanquen”. La música, per als autèntics sufís, és ben altra cosa que una manifestació popular: té un sentit místic que ajuda a apropar-se a divinitat a través de la realització espiritual del camí iniciàtic de l’islam.

La discografia de Mercan Dede inclou nou discos compactes, el primer dels quals fou editat l’any 1996. La seva composició més reconeguda és 800 (escolteu-ne aquí una peça), dedicada al vuitè centenari de Rumí (el 2007 fou declarat “Any Internacional Rumí” per la UNESCO). Mercan Dede en parla àmpliament en aquesta entrevista (en anglès). A més, aquest músic ha participat en nombrosos concerts i festivals internacionals.

El poeta Djalal ad-Din Muhammad

Rumí (1207-1273) segons una
representació clàssica.

Eltranseünt us deixa aquí, aquí i aquí tres vídeos més amb composicions de Mercan Dede, perquè pugueu gaudir de la seva música mística, relaxant i reflexiva. També podeu escoltar altres peces seves (i comprar els seus discos, si ho desitgeu) a través d’aquest enllaç. Si en voleu saber més sobre el sufisme, visiteu el blog (en castellà) de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona.


[1] El ney, que ja s’utilitzava en l’antiga Mesopotàmia i en l’Egipte faraònic, és un instrument d’execució difícil: diu la tradició que un intèrpret de ney necessita almenys un any per obtenir-ne una nota clara. En trobareu més informació aquí.
[2] Nascut a l’estat de Connecticut (Estats Units), quan acabà els estudis universitaris William C. Chittick marxà a l’Iran per estudiar el sufisme. Doctor en literatura persa per la Universitat de Teheran, durant uns quants anys ensenyà literatura comparada a la Universitat Aryamehr de la capital iraniana. L’any 1979 tornà als Estats Units i s’incorporà a la Universitat Stony Brook de l’estat de Nova York com a professor d’estudis comparats de les religions. És autor de diversos llibres i articles sobre el sufisme, alguns dels quals han estat traduïts al castellà.


Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

((SENSE COMENTARIS))

© Aleix Saló.

Flaixos: Quan la terra va tremolar a Christchurch (Nova Zelanda) el 22 de febrer de 2011

Una imatge de la destrucció a Christchurch,
presa del blog Tui's Journal.

Les notícies que ens han arribat de Nova Zelanda després del terratrèmol que va destruir una part considerable de la ciutat de Christchurch (Otautahi, en la llengua maori, autòctona d’aquelles illes) el 22 de febrer d’enguany –de magnitud 6,3 en l’escala de Richter–, han estat força escasses tenint en compte la gravetat de la catàstrofe.

Amb una població de més de 400.000 habitants, Christchurch és una de les tres grans ciutats del país, i la principal de l’Illa del Sud, i està situada justament als antípodes de Catalunya.

El transeünt us convida a visitar el blog Tui’s journal, especialment les entrades publicades a partir del mateix día 22 de febrer de 2011, que mostren unes imatges esfereïdores de la situació en què va quedar la ciutat. També podeu veure aquí un vídeo força impressionant dels moments posteriors a la sacsejada i del pànic provocat per les primeres rèpliques. A la mateixa pàgina trobareu altres vídeos que s’hi relacionen.

Aquest sisme, d’intensitat molt més gran que altres que ha patit la ciutat en la seva història, ha provocat centenars de víctimes, i hi ha encara moltíssimes persones desaparegudes. Alguns dels monuments més notables de la ciutat, com ara la catedral anglicana, de mitjan segle XIX, lloada per l’escriptor irlandès George Bernard Shaw (que la considerà una de les construccions més interessants de Nova Zelanda), i la catedral catòlica del Santíssim Sagrament, bastida els primers anys del segle XX, són ara mateix munts de ruïnes.

El planeta Terra és viu i en formació, una cosa que tendim a oblidar.

Quatre poemes d’Athanase Vantchev de Thracy

Athanase Vantchev de Thracy va néixer a Khaskovo (Bulgària) el 3 de gener de 1940, i viu a França des de la tardor de l’any 1966. La seva poesia, escrita en francès, no pot defugir la melangia de qui ha deixat enrere no tan sols el país on va néixer (al qual se sent encara molt vinculat), sinó també les experiències viscudes tot recorrent terres que s’ha estimat, com ara les del món musulmà (Tunísia, on va viure dos anys; Mauritània, on descobrí l’essència més profunda de l’islam, que el va impulsar a estudiar la història sagrada de l’Orient; Síria, el Líban, Jordània, l’Iraq, l’Aràbia Saudita, Egipte, el Marroc, el Kazakhstan...).

Home erudit, políglota, cordial i inquiet, consagrat a la poesia com a creador i també com a traductor, sobretot d’autors búlgars, àrabs, russos i brasilers, és membre del PEN Club francès, de la Société des Gens de Lettres de France, de l’Acadèmia Búlgara i de l’Acadèmia Europea de Ciències, Arts i Lletres, i ha estat guardonat amb nombrosos premis rellevants, com ara el Gran Premi Internacional de Poesia Solenzara (1984), el premi François Copée (atorgat per l’Acadèmia Francesa, 2001) i el Gran Premi de Poesia Internacional Puixkin. També ha merescut el premi Odorico Mendes, de la Unió d’Escriptors Brasilers, per la traducció al francès de set poetes del Brasil.

Recitant els seus poemes en el Collège
Saint-Georges de Meudon (França),
l’any 1972.

Autor de trenta-dos reculls de poesia, escriu en versos clàssics (pels quals té predilecció), però també en vers lliure, i ha publicat, a més a més, monografies en búlgar, rus i francès sobre Petroni, Dostoievski i Verlaine, a qui consagrà la seva tesi doctoral. S’ha interessat, d'altra banda, per la història de l’art i del món.

Llorejat per l’Acadèmia Francesa, l’any 2010 fou investit Doctor honoris causa per la Universitat Estatal dels Sants Ciril i Metodi de Veliko Tirnovo (Bulgària) i honrat amb la més alta distinció de l’Estat búlgar, l’orde Stara Planina, que li va ser imposada personalment pel president de la República, Gueorgui Parvanov. Actualment és vicepresident per a Europa del moviment internacional Poetas del Mundo, fundat i presidit pel xilè Luis Arias Manzo.

Traduïda a nombroses llengües, fins ara la seva poesia ha estat publicada en forma de llibre no únicament a França, sinó també a Bulgària, Albània i el Brasil. Heus aquí les primeres versions de poemes seus al català, signades per Albert Lázaro-Tinaut.

A Gandia, l’octubre de 2006.

Capvespre a Gandia

Per a Sebastià Alzamora *

És l’hora baixa, el gran vespre del Sud
I l’horta, poblada
De vastos camps de tarongers,
Es desplega com una oda que cerca
La frescor suprema del mar.

Ocells lluminosos
Sortits de les estrofes d’un poema seràfic
S’embosquen en la cabellera rossa del cel.
Són l’alfabet d’aquesta blancor pura
Del món a penes nat.
L’abundosa collita dels mots justos
En el cofre nacrat del mes d’agost.

Com s’estima el meu cor la sublim senzillesa
D’aquest paisatge on l’esperit s’exalta,
Anhela les altures del cel de color malva
I fantasia amb les ànimes grandioses,
Desconegudes, enigmàtiques, rígides
D’aquest país més antic que la Bíblia!

És l’hora indefinida, quan se m’obre el cos
Al clam de la terra!

A baix la vila, en la puresa d’un núvol blavós,
Sembla que tremoli en la dolça abraçada
De la penombra que s’escampa, harmoniosa,
Mentre el vent jove juga i juga
Amb les flors dels jardins,
Formoses damisel·les amb vestits virolats.

Gandia, núvol d’or
Enmig del parrup dels coloms,

Perquè en la meva gola s’alenteix
El temps, tan feixuc
Com una grossa magrana madura.

* Sebastià Alzamora i Martín, nascut l’any 1972 a Llucmajor (Mallorca), és crític literari, activista cultural i, sobretot, poeta, adscrit al grup dels anomenats Imparables. Segons ell, “la poesia és un acte transcendent, massa important com per deixar-se endur per les vel·leïtats artificioses, carcasses formals o distanciaments irònics”. També ha dit que l’escriptura “conté pensament, i el conté de forma categòrica”. La seva poesia és bàsicament conceptual, de rerefons metafísic i amb una forta càrrega intel·lectual, mitjançant la qual –i amb una formalització més èpica que no pas lírica– es planteja els grans temes de l’existència humana. [Nota del traductor.]



El riu de Khaskovo

Senyor, no callis davant les meves llàgrimes.
Sóc un exiliat en aquest món efímer.

Sant Mesrob Maixtots *

És tan tard. Tan tard!

Sol, en la meva cambra parisenca,

Sento la tremolor d’un genoll llunyà,
L’escalfor febrosa que m’encén el pit,
El silenci del cel sense fronteres
Que s’arramba a les meves parpelles.

I aquesta veu… del rierol que solca
La ciutat lluminosa on vàreig néixer
Que em desperta, després de tants anys,
Enmig de la nit.

Rierol, tan viu tothora,
Blau com la cinta de l’amor,
Que fuig de l’ombra verda dels pollancres
Vers la llum taciturna
Dels magnífics estels de l’estiu.

* Sant Mesrob Maixtots (362-440) fou un monjo armeni, nascut a Hatsekats, en la regió de Taron (Armènia occidental). L’any 405 creà l’alfabet armeni. El que se sap de la seva vida i la seva obra és degut al seu deixeble Koryun. Mesrob s’ocupà primerament de les funcions administratives i militars de la cancelleria dels arsàcides, i després es consagrà a la religió cristiana. Inicià l’evangelització de la regió de Goght i, convençut que la conversió dels pagans seria més fàcil si es traduïssin a l’armeni els Evangelis, li ho suggerí al Katholikós Sahak. Considerà que l’alfabet inventat per un bisbe siríac anomenat Daniel no era prou adequat, de manera que començà a treballar per establir-ne un de millor. Segons el poeta modern Paruyr Sevak (1924-1971), Mesrob Maixtots fou “l’home polític mes gran que mai ha conegut Armènia”. De fet, en crear l’alfabet armeni, el sant no salvà únicament la llengua armènia, sinó també la cultura del seu poble. [Nota de l’autor.]



Radko Radkov
In memoriam

Even such is Time, that takes in trust
Our youth, our joys, our all we have,
And pays us but with earth and dust.

Sir Walter Releigh *

M’adreço a tu,
Temps de velada tristesa,
Temps pur
Que poses fi
A totes les nostres esperances,
A totes les nostres ambicions!

Apel·lo a tu,
Temps clarivident,
Amic dilecte del meu amic,
Perquè em consolis
Ara que l’aigua ja no raja
En l’esplendor dels seus mots
I que la llum
Ja s’ha buidat de llum!

Oh brisa serena!
Vine i eixuga la pols
Que s’ha dipositat
En els dies joiosos de la meva memòria!

Vine, buf antic dels àngels sense edat,
I fes qui floreixin roses blanques
Sobre la terra que acull amb suau escalf
El Bard transparent de l’eternitat!

* [Així és el temps, s’empara de la nostra confiança, / De la nostra joventut, de les nostres alegries, de tot el que tenim. / I només ens recompensa amb terra i pols]. Sir Walter Raleigh (1552-1618) fou un escriptor, poeta, oficial i explorador anglès, decapitat el 29 d’octubre de 1618 a la Torre de Londres. [Nota de l’autor.]
Radko Radkov, poeta, autor teatral i popular cantautor búlgar, nascut a Veliko Ternovo el 31 de gener de 1940 –tenia la mateixa edat, per tant, del seu amic Athanase Vantchev de Thracy–, morí en la seva ciutat l’1 de setembre de 2009. [Nota del traductor.]



Mots per a la superba exigència

Per a l’Anna Piutti *

I

Immòbil en la innocència de l’estiu,
Resta el dia impertèrrit al bell mig del jardí,
Conscient de la clara importància que té,
De la seva plenitud immaculada
I l’excelsa dignitat que representa.

Menysprea
El dispendiós luxe de les buguenvíl·lies
Igual que les paraules més solemnes
Menyspreen els cors buits.

II

L’escalfor envaeix la porta oberta,
El rostre blanc de la Xènia
Lluu banyat de llum.
Complimenta amb la mà les mallerengues
I sembla que dialogui amb l’herba borda.

El seu cos fluid, les seves mans lleugeres,
¿Que revenen potser al meu cor
Des del passat? Frases sàvies que serveixen
Per delectar els esperits refinats!

III

Que n’és d’encegadora
L’esclatant esplendor
De la fidelitat!
–Em canta a dins una veu càlida.

Que n’és de difícil encertar
La permanència del nostre món!
–Respon el silenci.

IV

Tanco els ulls
I penso
En el branquilló de salze que rebien
Els viatgers xinesos quan es posaven en camí,
En els vells temps dels Hans.

V

Suaument, sense soroll,
Les imatges de la felicitat s’allunyen
A frec de l’esquena trèmula de la brisa.

El cos, però,
Igual que els animals,
Mai no oblida la terra nadiua!

París, 7 de desembre de 2010

* Anna Piutti és una de les joves poetes italianes amb més talent. Nascuda a Vicenza, s’ha llicenciat en llengües estrangeres en la Universitat de Verona. Escriu poemes en vers lliure i en anglès des de l’any 1998. La seva veu poètica és enigmàtica, els seus versos són plens de metàfores d’una gran originalitat. Li agraden les imatges oníriques, sense menystenir, tanmateix, les joies i les tristeses de la vida quotidiana. Excel·lent traductora, parla perfectament la llengua de Racine i ha traduït a l’italià uns quants autors francesos. L’Anna Piutti té tres passions: la literatura, l’art i la música. Li interessen també la lingüística, la filosofia, la medicina i el teatre. [Nota de l’autor.]


Podeu visitar la pàgina personal d’Athanase Vantchev de Thracy a través de l’enllaç http://www.athanase.org/.

... 2011

Tots som multilingües

El transeünt llegia fa poc un interessant article de Mario Wandruszka (1911-2004), que fou professor de la Universitat de Salzburg, titulat “L’uomo plurilingue” [1], i encara que algunes de les coses que diu semblen evidents, potser no ho són tant. És per això que li sembla oportú transcriure, traduïts, alguns paràgrafs d’aquest text.

Els qui utilitzem la llengua, les llengües, com a eina de treball, sovint som conscients del que significa la personalització del llenguatge, dels "contagis" que identifiquen una persona, un petit col·lectiu o un escriptor. També temem els terribles paranys dels anomenats “falsos amics”, als quals el professor Wandruszka es refereix al final del fragment triat.

Sense més preàmbuls, heus aquí algunes de les coses que diu aquest prestigiós romanista austríac.

El llenguatge, aquesta humaníssima facultat que tenim d’expressar amb paraules els nostres desigs, sentiments, pensaments, la nostra voluntat, el món que ens envolta i el que duem a dins, aquest llenguatge nostre no l’adquirim una sola vegada i per sempre en la primera infància com una llengua materna única, homogènia i definitiva. El llenguatge parlat, és a dir les diverses varietats socioculturals utilitzades per la mare i altres familiars, el que llegeix l’àvia a l’infant, la televisió, cada vegada més invasiva, les variants locals i socials que s’aprenen des del parvulari, tot plegat no és altra cosa que l’encaminament cap a un multilingüisme que caracteritza cada vegada més la llengua escrita que s’aprèn a l’escola, la llengua literària i poètica, la llengua nacional, estatal, burocràtica, política, periodística, tots els llenguatges sectorials de les ciències modernes i de les tecnologies més avançades, amb els seus argots i slangs, totes les parles de la nostra vida quotidiana en moviment perpetu.

Cyanotype-spiral,
de Jonathan A Lewis.
(© 2008)

En aquest sentit, i en diferent mesura, tots som multilingües ja en l’àmbit de la nostra llengua materna. Aquest multilingüisme fonamental, tant si és individual o col·lectiu, presenta des de bon principi tres característiques que molts lingüistes –saussurians o chomskians, tant se val– obliden o menystenen en les seves esquelètiques esquematitzacions.

- La comprensió del discurs supera sempre, amb escreix i de mil maneres, la nostra facultat tant de reproducció com de producció. Cadascú de nosaltres només és capaç de reproduir o de produir una petitíssima part de tots els sons i vocables, de totes les formes i figures del llenguatge que entenem quan l’escoltem o el llegim.

- Òbviament, el nostre multilingüisme és sempre imperfecte, necessàriament incomplet. La imperfecció és un element pròpiament constitutiu del llenguatge humà, la pressuposició de qualsevol procés creatiu, de qualsevol evolució, canvi, renovació, enriquiment de les nostres llengües, on tenen molt a veure els préstecs d’una llengua a una altra.

- La facultat d’aprendre i utilitzar (sempre imperfectament) diverses llengües ens empeny contínuament a produir, a cometre interferències i interpretacions, i per tant causem innombrables hibridacions (el que en alemany diem Sprachmischungen), un fenomen universal a qual ja es van referir fa cent anys Hugo Schuchardt i Hermann Paul. [2]

Uriel Weinreich [3], amb l'obra Languages in Contact (1953), ens va acostumar a parlar de “contactes de llengües”, un concepte que jo considero maldestre perquè, en realitat, no diu de què es tracta: les boles de billar també entren en contacte entre elles. No és només contacte, de fet és contagi, és convivència entre llengües, és la seva interacció i interpenetració. Això ha produït, entre altres coses, en totes les llengües europees, l’ingent denominador comú europeu d’origen grecollatí, els milers de mots, prefixos, sufixos., locucions i maneres de dir, metàfores del patrimoni comú que es reconeixen fàcilment d’una llengua a l’altra mitjançant les modificacions fonètiques i morfològiques que ha patit cadascuna d’elles. És una autèntica comunitat lingüística europea que amb les recentíssimes terminologies científiques i tecnològiques s’amplia i s’intensifica cada dia.

Només cal que obrim qualsevol diari escrit en una de les nostres llengües i subratllem amb un llapis vermell tots els “europeismes” grecollatins que hi trobem en una sola pàgina per adonar-nos de la importància decisiva, per quantitat i qualitat, d’aquesta comunitat lingüística europea, efectiva i cada vegada més activa. [...]

El resultat de tot plegat és que les nostres llengües s’assemblen cada vegada més. El mateix fenomen de convergència lingüística s’observa arreu d’una Europa que alguns ja s’apressen a anomenar “postnacional”.

Es tracta, malauradament, d’una convergència no tan sols imperfecta, sinó fins i tot capritxosa i paradoxal, perquè al costat d’innombrables termes europeus de significat idèntic en les diverses llengües –autèntics amics paneuropeus de tota confiança–, hi trobem els abominables “falsos amics”, produïts per mil peripècies i contingències històriques. El que en alemany diem die Firma, no és fa firma o signatura, sinó l’empresa; der Statist no és l’home d’Estat (que en alemany seria der Staats-mann), sinó el comparsa (en una obra teatral, o l’extra d’una pel·lícula). La paraula castellana largo, en italià significa ‘ample’, i el verb italià salire correspon al castellà ‘subir’; un successo, en italià, equival al nostre ‘èxit’, i no a un esdeveniment, i genial, en anglès, no vol dir ‘genial”, sinó ‘jovial’, ‘alegre’, ‘cordial’. El mateix succeeix entre les llengües escandinaves i eslaves.

Les nostres llengües no responen a sistemes lògico-matemàtics ideats per alguns semantistes europeus i americans. Els fasos amics, d’una banda, i les duplicitats semàntiques tan freqüents en les nostres llengües (és a dir, un terme europeu, internacional, al costat d’una paraula diguem-ne “indígena” aproximadament equivalent, encara que tingui un valor estilístic una mica diferent), demostren el contrari.

Doncs bé, cal anar amb compte! Si un italià us diu que hi ha burro en el pastís, sapigueu que és mantega; i si feliciteu a un anglòfon pel seu èxit, no us estranyeu que us miri amb sorpresa i busqui la sortida per on s’imagina que l’inviteu a marxar. Els “falsos amics”, com ja ha dit al començament aquest transeünt, i com explica molt bé el professor Wandruszka, són paranys en els quals es pot caure fàcilment i poden donar lloc a malentesos, de vegades divertits però, en alguns casos, desagradables.

L’anunci d’aquestes galetes angleses comença així:
“Have you had your Collons today?”
('Heu tingut els vostres Collons avui?').

[1] Mario Wandruszka: “L’uomo plurilingue”, dins Aspetti metodologici e teorici nello studio del plurilinguismo nei territori dell’Alpe-Adria. Atti del Convegno Internazionale, Udine, 12-14 ottobre 1989. Testi raccolti a cura di Liliana Spinozzi Monai. Tricesimo (Udine), Aviani Editore & Consorzio per la costituzione e lo sviluppo degli insegnamenti universitari, 1990, pp. 11-20.
[2] Hugo Schuchardt (1842-1927) fou un lingüista comparatista austríac que s’especialitzà en les llengües neolatines i criolles, i s’interessà també per la llengua basca (una les seves obres es titula, precisament, Primitiae Lingvae Vasconum, del 1923). Hermann Paul (1846-1921) era un lingüista i lexicògraf alemany; entre les seves obres destaquen Prinzipien der Sprachgeschichte (‘Principis de la història de la llengua’, 1880) i la traducció a l’alemany de l’epopeia finesa Kalevala (1885), realitzada durant una llarga estada que va fer a Hèlsinki.
[3] Uriel Weinreich (1926-1967), un lingüista jueu nord-americà nascut a Vílnius (l'actual capital de Lituània), que s’especilialitzà en la llengua jiddisch dels seus avantpassats asquenasites, establí en el llibre esmentat el concepte d’interlanguage.

Un agraïment a Pietro U. Dini, que facilità al transeünt el text del professor Wandruszka.

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

Gibraltar: un penyal multiètnic, multilingüístic i multireligiós

L'unic punt fronterer terrestre entre Espanya i Gibraltar, i el penyal,
vistos des de la localitat andalusa de La Línea de la Concepción.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

El topónim amb el qual coneixem The Rock (el Kalpe dels antics grecs), la colònia britànica del sud de la península Ibèrica, té l’origen en la denominació que els àrabs donaren al penyal on s’assenta: Djabal Tariq (جبل طارق), “la muntanya de Tàriq”, en honor a Tàriq ibn Ziyad al-Layti (طارق بن زياد), el cabdill berber que hi desembarcà amb les seves tropes l’any 711 i que, segons la tradició, liderà la conquesta de la Hispania visigòtica.

La història d’aquest estratègic promontori de 6,5 quilòmetres quadrats, situat a l’est de la badia d’Algesires, és prou coneguda: formà part de la taifa de Granada, fou pres per les tropes castellanes l’any 1309, reconquerit pels benimerins berbers el 1333, els quals el cediren al regne nassarita de Granada vint-i-quatre anys més tard, i finalment conquerit per a la Corona castellana pel duc de Medina-Sidonia l’any 1562, tot i que fins al 1501 no s’incorporà oficialment al Regne de Castella.

El setge anglo-neerlandès que patí el penyal de l’1 al 4 d’agost de 1704, durant la guerra de Successió espanyola, obligà les tropes borbòniques de Felip V a capitular davant el príncep de Hesse-Darmstadt, que prengué possessió del penyal en nom de l’arxiduc Carles d’Àustria, prentendent a la corona espanyola. Entre els soldats borbònics vençuts hi havia un batalló de tres-cents cinquanta soldats catalans, el qual desembarcà en una platja de l’est del penyal, que des d’aleshores és coneguda com a Catalan Bay.

A British Man of War before
the Rock of Gibraltar, pintura
de la darreria del segle XVIII,
de l'artista anglès Thomas
Whitcombe.



Després d’un setge fallit per part de tropes hispano-franceses, pel tractat d’Utrecht, que posà fi a la guerra de Successió, l’any 1713 Gibraltar endevingué una possessió britànica, i continua sent-ho com a colònia, tot i les sovintejades reclamacions espanyoles per recuperar aquell territori.

Quan el transeünt visità Gibraltar, observà de seguida les curioses contradiccions de l’indret, on els llanitos (nom amb el qual són coneguts els gibraltarenys) conserven un castellà heterodox, amb un marcat accent andalús, mentre que l’idioma oficial de la colònia és l’anglès, llengua en la qual estan escrits gairebé tots els rètols (encara que en alguns casos el bilingüisme és present).

Un característic autobús
anglès en el centre urbà de
Gibraltar; es poden observar
les inscripcions bilingües,
en anglès i castellà.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

També és contradictori l’ús de la moneda: oficialment, és utilitzada la lliura esterlina britànica (que fins i tot té una versió local: el Gibraltar pound, emès pel Govern de Gibraltar), però l’euro circula paral·lelament i sovint els preus estan marcats en les dues unitats monetàries. Tanmateix, la moneda europea no es pot utilitzar en determinats llocs, com ara l’oficina de Correus.

Un billet de 20 lliures esterlines emès pel Govern de Gibraltar.

A més, el transeünt va poder constatar que el petit nucli urbà de Gibraltar, dividit en set àrees residencials i poblat per poc més de 27.000 persones, és un centre multicultural i multireligiós, molt interessant, on es barreja la població local (de rels andaluses i andalusines), una minoria de britànics (gairebé tots dedicats a tasques administratives, comercials i oficials) i unes relativament nodrides comunitats musulmana (que representa un 7% de la població) i jueva (present al penyal des de fa més de sis-cents cinquanta anys, i tot i que actualment només representa el 2% de la població, sempre ha estat molt influent: es calcula que en en llenguatge local, el llanito, s’utilitzen unes cinc-centes paraules d’origen hebreu).





















Un nen jueu gibraltareny, amb la característica quipà.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Porta d'una casa de lacomunitat jueva de Gibraltar.
Es pot veure l'any de construcció: 5655 del calendari
hebreu, corresponent al 1895 del nostrecalendari gregorià.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Homes musulmans a la sortida d'una de les mesquites de Gibraltar.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Les religions majoritàries, però, són l'anglicana i la catòlica, cadascuna de les quals té la seva catedral i els seus temples. També hi ha temples d'altres comunitats protestants, hinduistes, bahaistes, etc.

La catedral anglicana de la Santíssima Trinitat (Holy Trinity),
d'estil morisc i arquitecte desconegut, consagrada l'any 1838.

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

La catedral catòlica de Santa Maria la Coronada,
construïda en el lloc que ocupava una antiga mesquita.
Fou consagrada el 20 d'agost de 1462.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

El llanito és un curiós dialecte castellà, molt proper a l’andalús però alhora molt característic i eclèctic. No tan sols inclou expressions hebrees, com s’acaba de dir, sinó sobretot moltes d’angleses, i també mots maltesos (força famílies malteses es van establir a Gibraltar), àrabs, berbers, portuguesos, genovesos i de nombroses llengües de l’Índia, d’on procedex una multitud de comerciants.

El transeünt recorda, per exemple, que quan va voler anar a Punta Europa la conductora de l’autobús el va advertir (la transcripció és fonèticament aproximada): “Vamo’ a ve’ si podemos yegá, que el tiempo ehtá muy windy”; en efecte, el dia era ventós i això impedí al transeünt de pujar a la part més elevada de The Rock, Signal Hill (387 metres d’altitud, on viuen els famosos micos gibraltarenys), ja que el telefèric que hi duu no funcionava –a causa de la força del vent– i els taxistes demanaven sumes exagerades per portar-lo.

El far de Punta Europa, bastit
entre el 1831 i el 1841
i automatitzat l’any 1994.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Punta Europa (Great Europa Point, segons la toponímia oficial) és l’extrem meridional de la petita península de Gibraltar, encarat al nord d’Àfrica. Es tracta d’un petit promontori rocós pla, on destaquen el far, la imponent mesquita d’Ibrahim-al-Ibrahim (finançada pel rei Fahd de l’Aràbia Saudita i inaugurada el 8 d’agost de 1997) i el petit santuari catòlic de Nostra Senyora d’Europa.

L’amable conductora de l’autobús que hi portà el transeünt (el vent ja no era tan fort i les onades, per tant, no envaïen l’esplanada com havia passat poques hores abans), li digué on l’esperaria quan el vehicle de servei públic fes el viatge següent. De tornada, anàvem recollint escolars, impecablement vestits amb els uniformes de les respectives escoles. Els policies municipals també vesteixen un uniforme semblant al dels bobbies londinencs, amb el corresponent i característic helmet (casc). I és que malgrat tot les tradicions, a Gibraltar, responen clarament als costums de l’antic Imperi britànic: en moltíssims aspectes, el penyal és un trosset del conservador Regne Unit trasplantat al sud d’Europa.

Una imatge molt britànica en un ambient molt mediterrani.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

((SENSE COMENTARIS))

L'enfrontament entre el govern i els sindicats a França per la nova llei de pensions.

© Raphaelle a Libération, 21 d'octubre de 2010.

On és la grandesa dels països petits?

Bitllet de banc estonià de 100 krooni amb la imatge
de la poeta Lydia Koidula (1843-1886; vegeu aquí).

El dia 11 d’aquest mes, el politòleg estonià Agu Uudelepp comentava en el diari Postimees que la introducció de l’euro com a unitat monetària d’Estònia, prevista per a l’1 de gener del 2011 (un euro equivaldrà a 15,6466 corones actuals), al marge de les polèmiques que suscita en el país, representarà la pèrdua d’una part de la identitat nacional: els bitllets de banc en krooni (corones; EEK, segons el codi ISO), sobretot perquè en aquests bitllets es reprodueixen els retrats d’algunes de les principals figures de la cultura del país i són, per tant, un mitjà de propaganda cultural.

Bitllet de 2 EEK, amb el retrat
de l'eminant biòleg i geògraf
Karl Ernst von Baer (1792-
1876), que establí les bases
de l'embriologia moderna.

Bitllet de 5 EEK, on és
representat Paul Keres
(1916-1975), un dels
millors jugadors d'escacs
de tots els temps.

Bitllet de 10 EEK, amb
la imatge del folklorista,
teòleg i lingüista Jakob
Hurt (1839-1907).

Bitllet de 25 EEK, amb la
fugura d'un dels escriptors
estonians més populars
i universals, Anton Hansen
Tammsaare (1878-1940).

Bitllet de 50 EEK, amb
el retrat del compositor
Rudolf Tobias (1873-1918).

La corona estoniana substituí el ruble russo-soviètic el 20 de juny de l’any 1992; més ben dit, Estònia recuperava amb el kroon la unitat monetària de la primera república, que havia substituït el mark –la primera moneda de l’Estònia independent– l’1 de gener de 1928 (una corona equivalia a 100 marcs) i que va desaparèixer el 1940, amb la invasió soviètica del país (un ruble es va canviar aleshores per 0,80 corones).

Uudelepp proposa que entre els nombrosos espais de memòria que hi ha a Tallinn, se’n dediqui un al kroon, i suggereix que sigui en una plaça-parc cèntrica de la ciutat: la dedicada a l’escriptor A. H. Tammsaare, tot just fora muralles, davant la porta medieval de Viru, a través de la qual s’accedeix, pel carrer del mateix nom, al centre històric.

Què caracteritza els estonians en el conjunt dels Estats europeus?, es pregunta Uudelepp. “A nosaltres també se’ns planteja la qüestió de com poder sentir-nos grans com a poble –ve a dir en el seu article–. No ens podem considerar el bressol de la cultura occidental, com Grècia; mai no hem construït un imperi ni hem governat com els italians, successors dels antics romans, ni hem estat una força naval, com els britànics, en l’imperi dels quals mai no es ponia el sol quan Isabel II accedí al tron. Els estonians tampoc no vam guanyar grans batalles, com els francesos o els venecians, ni vam tenir un regne propi, com els polonesos i els lituans. També és difícil trobar entre els nostres conciutadans grans filòsofs o científics, com en el cas dels alemanys, que hagin estat decisius per impulsar el món. Què ens queda, doncs? Com que el desig de grandesa també és latent en nosaltres, els estonians, només tenim la possibilitat d’adreçar-nos a la cultura. Els nostres poetes i les nostres grans personalitats ens ajuden a definir-nos com a nació i a enfortir la nostra consciència nacional”.

Efectivament, la cultura, en totes les seves manifestacions, però sobretot en la literatura, el teatre i la música, ocupa un lloc de privilegi a Estònia i, malgrat la crisi actual, està prou ben subvencionada. Les grans llibreries de ciutats com ara Tallinn o Tartu en donen fe; els teatres i les sales de concerts plenes en són el millor exemple. El nombre de museus, petits i grans, és enorme en proporció a la grandària i la població del país (a penes 1.300.000 habitants). La cultura és, sens dubte, la gran força dels estonians, la seva grandesa.

Una gran llibreria inaugurada
recentment en un modern
centre comercial de Tartu.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Que la moneda nacional, a punt de desaparèixer, deixi de ser un aparador internacional en el qual s’exposa el bo i millor la cultura del país és un aspecte que fa reflexionar els estonians, però que hauria de moure a la reflexió també altres nacions, amb o sense Estat, que mantenen el fet cultural molt lluny de les prioritats i en produeixen l’estancament, sense tenir en compte que si no se sembra, després no es recull, i es produeix la pobresa espiritual, la decadència.

A casa nostra n'hauríem de prendre nota.


Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.