Tots som multilingües

El transeünt llegia fa poc un interessant article de Mario Wandruszka (1911-2004), que fou professor de la Universitat de Salzburg, titulat “L’uomo plurilingue” [1], i encara que algunes de les coses que diu semblen evidents, potser no ho són tant. És per això que li sembla oportú transcriure, traduïts, alguns paràgrafs d’aquest text.

Els qui utilitzem la llengua, les llengües, com a eina de treball, sovint som conscients del que significa la personalització del llenguatge, dels "contagis" que identifiquen una persona, un petit col·lectiu o un escriptor. També temem els terribles paranys dels anomenats “falsos amics”, als quals el professor Wandruszka es refereix al final del fragment triat.

Sense més preàmbuls, heus aquí algunes de les coses que diu aquest prestigiós romanista austríac.

El llenguatge, aquesta humaníssima facultat que tenim d’expressar amb paraules els nostres desigs, sentiments, pensaments, la nostra voluntat, el món que ens envolta i el que duem a dins, aquest llenguatge nostre no l’adquirim una sola vegada i per sempre en la primera infància com una llengua materna única, homogènia i definitiva. El llenguatge parlat, és a dir les diverses varietats socioculturals utilitzades per la mare i altres familiars, el que llegeix l’àvia a l’infant, la televisió, cada vegada més invasiva, les variants locals i socials que s’aprenen des del parvulari, tot plegat no és altra cosa que l’encaminament cap a un multilingüisme que caracteritza cada vegada més la llengua escrita que s’aprèn a l’escola, la llengua literària i poètica, la llengua nacional, estatal, burocràtica, política, periodística, tots els llenguatges sectorials de les ciències modernes i de les tecnologies més avançades, amb els seus argots i slangs, totes les parles de la nostra vida quotidiana en moviment perpetu.

Cyanotype-spiral,
de Jonathan A Lewis.
(© 2008)

En aquest sentit, i en diferent mesura, tots som multilingües ja en l’àmbit de la nostra llengua materna. Aquest multilingüisme fonamental, tant si és individual o col·lectiu, presenta des de bon principi tres característiques que molts lingüistes –saussurians o chomskians, tant se val– obliden o menystenen en les seves esquelètiques esquematitzacions.

- La comprensió del discurs supera sempre, amb escreix i de mil maneres, la nostra facultat tant de reproducció com de producció. Cadascú de nosaltres només és capaç de reproduir o de produir una petitíssima part de tots els sons i vocables, de totes les formes i figures del llenguatge que entenem quan l’escoltem o el llegim.

- Òbviament, el nostre multilingüisme és sempre imperfecte, necessàriament incomplet. La imperfecció és un element pròpiament constitutiu del llenguatge humà, la pressuposició de qualsevol procés creatiu, de qualsevol evolució, canvi, renovació, enriquiment de les nostres llengües, on tenen molt a veure els préstecs d’una llengua a una altra.

- La facultat d’aprendre i utilitzar (sempre imperfectament) diverses llengües ens empeny contínuament a produir, a cometre interferències i interpretacions, i per tant causem innombrables hibridacions (el que en alemany diem Sprachmischungen), un fenomen universal a qual ja es van referir fa cent anys Hugo Schuchardt i Hermann Paul. [2]

Uriel Weinreich [3], amb l'obra Languages in Contact (1953), ens va acostumar a parlar de “contactes de llengües”, un concepte que jo considero maldestre perquè, en realitat, no diu de què es tracta: les boles de billar també entren en contacte entre elles. No és només contacte, de fet és contagi, és convivència entre llengües, és la seva interacció i interpenetració. Això ha produït, entre altres coses, en totes les llengües europees, l’ingent denominador comú europeu d’origen grecollatí, els milers de mots, prefixos, sufixos., locucions i maneres de dir, metàfores del patrimoni comú que es reconeixen fàcilment d’una llengua a l’altra mitjançant les modificacions fonètiques i morfològiques que ha patit cadascuna d’elles. És una autèntica comunitat lingüística europea que amb les recentíssimes terminologies científiques i tecnològiques s’amplia i s’intensifica cada dia.

Només cal que obrim qualsevol diari escrit en una de les nostres llengües i subratllem amb un llapis vermell tots els “europeismes” grecollatins que hi trobem en una sola pàgina per adonar-nos de la importància decisiva, per quantitat i qualitat, d’aquesta comunitat lingüística europea, efectiva i cada vegada més activa. [...]

El resultat de tot plegat és que les nostres llengües s’assemblen cada vegada més. El mateix fenomen de convergència lingüística s’observa arreu d’una Europa que alguns ja s’apressen a anomenar “postnacional”.

Es tracta, malauradament, d’una convergència no tan sols imperfecta, sinó fins i tot capritxosa i paradoxal, perquè al costat d’innombrables termes europeus de significat idèntic en les diverses llengües –autèntics amics paneuropeus de tota confiança–, hi trobem els abominables “falsos amics”, produïts per mil peripècies i contingències històriques. El que en alemany diem die Firma, no és fa firma o signatura, sinó l’empresa; der Statist no és l’home d’Estat (que en alemany seria der Staats-mann), sinó el comparsa (en una obra teatral, o l’extra d’una pel·lícula). La paraula castellana largo, en italià significa ‘ample’, i el verb italià salire correspon al castellà ‘subir’; un successo, en italià, equival al nostre ‘èxit’, i no a un esdeveniment, i genial, en anglès, no vol dir ‘genial”, sinó ‘jovial’, ‘alegre’, ‘cordial’. El mateix succeeix entre les llengües escandinaves i eslaves.

Les nostres llengües no responen a sistemes lògico-matemàtics ideats per alguns semantistes europeus i americans. Els fasos amics, d’una banda, i les duplicitats semàntiques tan freqüents en les nostres llengües (és a dir, un terme europeu, internacional, al costat d’una paraula diguem-ne “indígena” aproximadament equivalent, encara que tingui un valor estilístic una mica diferent), demostren el contrari.

Doncs bé, cal anar amb compte! Si un italià us diu que hi ha burro en el pastís, sapigueu que és mantega; i si feliciteu a un anglòfon pel seu èxit, no us estranyeu que us miri amb sorpresa i busqui la sortida per on s’imagina que l’inviteu a marxar. Els “falsos amics”, com ja ha dit al començament aquest transeünt, i com explica molt bé el professor Wandruszka, són paranys en els quals es pot caure fàcilment i poden donar lloc a malentesos, de vegades divertits però, en alguns casos, desagradables.

L’anunci d’aquestes galetes angleses comença així:
“Have you had your Collons today?”
('Heu tingut els vostres Collons avui?').

[1] Mario Wandruszka: “L’uomo plurilingue”, dins Aspetti metodologici e teorici nello studio del plurilinguismo nei territori dell’Alpe-Adria. Atti del Convegno Internazionale, Udine, 12-14 ottobre 1989. Testi raccolti a cura di Liliana Spinozzi Monai. Tricesimo (Udine), Aviani Editore & Consorzio per la costituzione e lo sviluppo degli insegnamenti universitari, 1990, pp. 11-20.
[2] Hugo Schuchardt (1842-1927) fou un lingüista comparatista austríac que s’especialitzà en les llengües neolatines i criolles, i s’interessà també per la llengua basca (una les seves obres es titula, precisament, Primitiae Lingvae Vasconum, del 1923). Hermann Paul (1846-1921) era un lingüista i lexicògraf alemany; entre les seves obres destaquen Prinzipien der Sprachgeschichte (‘Principis de la història de la llengua’, 1880) i la traducció a l’alemany de l’epopeia finesa Kalevala (1885), realitzada durant una llarga estada que va fer a Hèlsinki.
[3] Uriel Weinreich (1926-1967), un lingüista jueu nord-americà nascut a Vílnius (l'actual capital de Lituània), que s’especilialitzà en la llengua jiddisch dels seus avantpassats asquenasites, establí en el llibre esmentat el concepte d’interlanguage.

Un agraïment a Pietro U. Dini, que facilità al transeünt el text del professor Wandruszka.

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.