Post scriptum. Una parlant livoniana centenària… al Canadà

El transeünt, quan va parlar dels livonians en aquesta bitàcola, pel gener d’aquest any (vegeu Līvõd rānda), va dir que el darrer parlant de la llengua, Viktor Berthold, havia mort el 28 de febrer de 2009. Però vet aquí que ara el sorprèn una notícia apareguda el proppassat 19 de març en la publicació estoniana Fenno-Ugria Asutus, signada per Tapio Mäkeläinen*, en la qual s’informa que la senyora Grizelda Kristiņa (nascuda Berthold), que parla la seva llengua materna, el livonià, acaba de fer 100 anys en la localitat de Campbellville, a uns 50 quilòmetres al sud-oest de Toronto (Ontario), on viu des que es va establir al Canadà l’any 1951.

Grizelda Kristiņa, cosina de Viktor Berthold, va néixer a la Līvõd rānda (nord de Curlàndia, Letònia), concretament a la granja de Zūonkõ, en el llogarret de Vaide (a 12 km d’Irē [Mazirbe], on després va anar a escola), el 20 de març de 1910. Entre els anys 1930 i 1933 (és a dir, quan Letònia era una república independent) va estudiar a la Universitat de Lahti i l’Institut-llar de Orimattila (Finlàndia) gràcies al suport d’una organització ugrofinesa, que va seleccionar els joves livonians més ben formats per oferir-los aquesta oportunitat (cal dir que la solidaritat entre els pobles ugrofinesos ha estat sempre envejable, i encara ho és).

L’any 1944, quan les repúbliques bàltiques foren annexionades per la Unió Soviètica, fugí amb el seu marit i la seva filleta Sarmite, de quatre mesos, a Suècia, i el 1951 s’establiren tots tres al Canadà, on s’havien constituït diverses comunitats d’exiliats bàltics al voltant de la ciutat de Toronto.

Grizelda Kristiņa no tan sols va mantenir viva la flama de la cultura i la llengua livonianes, sinó que, a més, l’any 2008 encara va tenir forces, malgrat la seva edat, per publicar un CD en livonià, Līvõ kel, en el qual dicta els capítols d’un manual de llengua livoniana amb el mateix títol publicat l’any 2000, també al Canadà, per Kersti Boiko. El més interessant d’aquest CD, però, és poder sentir la fonètica de la llengua amb la veu d’aquesta senyora tan eixerida.

Notícies com la que comenta ara el transeünt permeten mantenir l’esperança que la llengua dels livonians, tot i que actualment no es parli fora de l’àmbit d’algunes –escasses– famílies, no caurà en l’oblit. La pèrdua definitiva d’una llengua, encara que sigui petita, representa sempre un empobriment de la cultura universal.

Felicitats pels seus cent anys de vida profitosa, senyora Kristiņa!

* Tapio Mäkeläinen és un conegut finougrista finlandès, casat amb una letona i molt interessat per la cultura estoniana. De fet, aquesta informació la va obtenir d’un article més extens, signat per Baiba Šuvcāne i publicat al portal Livones.lv: “Grizelda Kristiņa svin 100 gadu jubileju”. El transeünt s’ha basat també en aquest article i s'ha permès de corregir algunes inexactituds del de Mäkeläinen.

Agraïments: Linda Järve i Jüri Talvet.

Font de la fotografia de la senyora Kristiņa: livones.lv.