Les llengües de l’antiga Iugoslàvia

L’estació d’autobusos de la part del barri de la Dobrinja, a Sarajevo,
pertanyent a la Republika Srpska. Tot i que a Bòsnia
no s’utilitzava l’alfabet ciril·lic, les autoritats de l’entitat
serbobosniana l’han imposat a l’ús la llengua.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

El proppassat 4 de maig, el periodista Ramón Lobo publicava en el diari El País un article titulat “La herencia de Josip Broz Tito”, amb motiu del 30è aniversari de la mort a Ljubljana del cap de l’Estat iugoslau, l’home que fou capaç, utilitzant mètodes totalitaris “suaus”, d’aglutinar bona part dels eslaus del sud en una república federal socialista.

La figura del mariscal Tito ha estat molt controvertida dins l’àmbit iugoslau tant durant el seu mandat com, sobretot, després de la seva mort. Mentre que a Bosnia i en altres repúbliques de l'antiga Iugoslàvia es troba arreu el seu retrat, la Sèrbia del dirigent ultranacionalista Slobodan Milošević el va menysprear, tot i que ara sembla que ha estat “rehabilitat”, potser més per l’atracció turística de la seva figura (la casa on va viure, coneguda com a “Casa de les Flors”, és visita gairebé obligada a Belgrad) que no pas per convenciment polític.

Homenatge dels "iugonostàlgics" de Macedònia al mariscal Tito.

Una de les moltes qüestions que van intervenir en la fragmentació de l’espai iugoslau durant la dècada de 1990 va ser la llengua (tot i que el conflicte lingüístic és aparentment posterior). La llengua comuna oficial de la República Federal Socialista de Iugoslàvia era el serbocroat (srpskohrvatski [cрпскохрватски]) o croatoserbi (hrvatskosrpski), parlat a Sèrbia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina i Montenegro, tot que també eren oficials i d’ús en les respectives repúbliques l’eslovè i el macedònic, es reconeixia l’ús i l’ensenyament de l’albanès tant a Macedònia com a la província autònoma de Kosovo, i en una altra província autònoma, la Voïvodina, el de l’hongarès i el romanès, parlats per les minories que poblaven el nord de Sèrbia. Altres grups minoritaris més petits (gitanos, turcs, búlgars, eslovacs…) utilitzaven també les seves llengües sense gaires impediments.

Mapa ètnic de l'antiga Iugoslàvia establert l'any 1998.
(Feu clic per ampliar-lo)

Quan Iugoslàvia es va desmembrar i es van independitzar cadascuna de les repúbliques que formaven la federació (Eslovènia i Croàcia, el 25 de juny de 1991; Macedònia, el 8 de setembre de 1991; Bòsnia i Hercegovina, el 5 d’abril de 1992; Sèrbia, el 3 de juny de 2006, encara que conservant el nom de Iugoslàvia no havia proclamat la independència alhora que les altres repúbliques; Montenegro, el 6 de juny de 2006, separant-se de Sèrbia; i Kosovo, el 17 de febrer de 2008, tot i que la comunitat internacional no ha reconegut plenament aquesta independència) cada nova república va incloure en la seva Constitució la “llengua pròpia”, de manera que Croàcia només reconeix la oficialitat de la llengua croata, Sèrbia, la de la llengua sèrbia (escrita amb l’alfabet ciríl·lic), Bòsnia i Hercegovina, el bosnià, i Montenegro, el montenegrí, pel que fa a les repúbliques que s’expressaven en la llengua comuna dita serbocroata. Evidentment, Kosovo va imposar la llengua albanesa, que també és cooficial en una part de Macedònia.

Per cenyir-nos a l’àmbit d’aquesta llengua comuna de quatre dels Estats sorgits de la desintegració de Iugoslàvia, convé recordar que, des del punt de vista de la lingüística es tracta d’una sola llengua amb les corresponents variants dialectals o, si volem, modalitats. En aquest sentit és molt interessant llegir l’opinió de l’eminent lingüista Ranko Bugarski, professor de Filologia a la Universitat de Belgrad, en una llarga entrevista (llegiu-la aquí traduïda al català) publicada el 6 de setembre de 2007 en el diari independent croat Feral Tribune (que es publicava a Split i que, malauradament, va haver de plegar el juny de 2008 per raons econòmiques). Les explicacions del professor Bugarski són clares i explícites, i estalvien al transeünt haver de fer una llarguíssima dissertació (podeu llegir aquí un altre interessant article del professor Bugarski en castellà, “Lengua, nacionalismo y la desintegración de Yugoslavia”; d’altra banda, el transeünt no és el primer blogaire que presenta aquesta qüestió: fa a penes dos mesos la tractava en Josep M. Garcia en el seu blog).

L'escriptor i polític croat
Ljudevit Gaj (1809-1872).

Si ens remuntem a la història del serbocroat com a llengua, hem de referir-nos a l’acord a què van arribar lingüistes croats i serbis a Viena l’any 1850 –en el context dels moviments d’emancipació nacional de tots dos pobles– per establir la variant dialectal novo-štokavski de la Hercegovina oriental com a base del llenguatge literari comú de Croàcia i Sèrbia. Entre els prohoms que van participar activament en la fixació d'aquesta llengua comuna cal esmentar dos noms: el del lingüista, escriptor i polític croat d’origen germano-eslovac Ljudevit Gaj (1809-1872) –el qual ja havia publicat a Buda, l’any 1830, un Kratka osnova horvatsko-slavenskog pravopisanja (‘Breviari d’ortografia croato-eslava’), basat en el model d’un altre croat, Pavao Ritter Vitezović (1652-1713) per a l’establiment de l’ortografia txeca–, promotor del Moviment dels Il·liris, que aspirava a la formació d’un Estat únic per als eslaus del sud, i el de l’escriptor, folklorista i lingüista serbi Vuk Stefanović Karadžić (Вук Стефановић Караџић, 1787-1864), que va participar activament en la lluita del serbis contra els geníssers otomans al començament del segle XIX i es va fer famós per un senzill principi lingüístic: “пиши како говориш” (‘escriu com parles’), un lema que influí notablement en la reforma de la llengua literària dels serbis, que fins aleshores es basava en les normes de l’antic eslau o eslavònic utilitzat per la litúrgia ortodoxa.

L'escriptor i lingüista serbi
Vuk Stefanović Karadžić (1787-1864).

L’acord de mitjan segle XIX va ser ratificat a la darreria de la dècada de 1950 per filòlegs dels dos mateixos països a Novi Sad i en va sortir la publicació, l’any 1960, per part de les institucions culturals i científiques més respectades en totes dues repúbliques, la Matica hrvatska i Matica srpska, de la Pravopis hrvatskosrpskog književnog jezika s pravopisnim rječnikom o Pravopis srpskohrvatskog književnog jezika sa pravopisnim rečnikom (una ortografia de l'idioma literari serbocroat o croatoserbi).

Coberta de l’edició publicada
a Belgrad per la Matica srpska
(en caracters ciríl·lics) de
la Pravopis srpskohrvatskog
jezika (‘Ortografia de la llengua
serbocroata’), l’any 1960.

La pretesa divisió de la llengua comuna en quatre llengües suposadament diferenciades (el professor Bugarski s’explica molt mé en aquest sentit en l’entrevista esmentada abans) té paral·lelismes en altres llengües, com ara el català i les seves variants més importants (la valenciana i la mallorquina, sobretot), i fins i tot en llengües molt més petites, com és el cas de l’estonià amb les seves dues grans variants, la septentrional, eesti keel (en la qual es basa la llengua oficial) i la meridional, o llengua de Võru (võro kiil), que té fins i tot una institució pròpia per a la seva preservació i promoció, el Võro Instituut.

Contràriament, grans llengües com l’anglès, el francès i el castellà no pateixen aquestes tendències, de manera que difícilment un australià, un sud-africà anglòfon o un canadenc dirà que no parla anglès, ni un cubà, un argentí o un xilè, que no parlen espanyol (tot i l'estranya i paradoxal persistència de la majoria dels editors francesos a indicar en els llibres traduit de l’argentin o traduit du péruvien, per exemple).

Respecte de l’article de Ramon Lobo al qual feia referència el transeünt al començament d’aquest article, cal dir que el 21 del mateix mes de maig l’ambaixador de la República de Croàcia en el Regne d’Espanya, senyor Neven Pelicarić, publicà una rèplica en el mateix diari tot manifestant, entre altres coses, que el paper del president comunista i mariscal, el croata Josip Broz Tito, en el segle XX “és objecte d’investigacions i historiadors”, i després de deixar clar que la iniciativa de les guerres de lugoslàvia fou sempre dels serbis (cosa en la qual, matitzant una mica, té raó), afirma el següent respecte de la llengua:

El idioma croata nunca ha sido serbio, así como el serbio nunca ha sido croata. Si dos interlocutores se entienden mutuamente, eso no quiere decir que hablen el mismo idioma. El ex Estado yugoslavo, en sus dos encarnaciones (la monárquica, desde el 1918 hasta el 1941, y la comunista, del 1945 hasta el 1991) intentó instaurar la dominación de Belgrado borrando las huellas de la lengua croata. El pueblo croata unificadamente luchó para proteger su lengua, su identidad y su cultura ante la hegemonía oriental. Así mismo, hay que destacar que la abreviación lingüística "hrv" para la lengua croata está en el uso internacional desde el 1 de septiembre de 2008, y conforme al estándar ISO 639-2 y las regulaciones de la Biblioteca del Congreso de Estados Unidos. La próxima lengua oficial de la Unión Europea será el croata.

O al senyor ambaixador no li interessa gaire recordar la història (dit això amb tot el respecte diplomàtic), o potser el transeünt desconeix la “lletra petita” dels acords lingüístics al quals s’ha referit. A partir d’aquí, deixa que el lector tregui les seves conclusions i, si li sembla oportú, opini en la secció de comentaris.

Feu clic sobre les imatges per agrandir-les.