La patumeria

Segons el diccionari de l’Enciclopèdia, patum, en sentit figurat, és “dit d'una persona que frueix de consideracions més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits”. És un mot de gènere femení i, etimològicament, seria un derivat col·lectiu o pejoratiu, aparegut cap al 1900, de pata o pota “(amb la primera vocal dissimilada), és a dir, conjunt de potes”.

Vet aquí, però, que el transeünt ensopega a internet amb una wiki anomenada Yoyapedia, d’afinitats blogueres, i troba en l’entrada Patums una definició, curiosament bilingüe, que reprodueix, tot saltant-se el segon i tercer paràgrafs per no enredar la troca: el lector, si li ve de gust o és curiós de mena, pot entrar-hi i seguir el fil amb totes les ironies que s’en desprenen. Heus-la aquí:

Dícese de aquel comentarista veterano que inspira reverencia ante los noveles y cuyas opiniones son siempre tenidas en la más alta estima. Cualquier confrontación con una patum puede generar numerosas críticas y rapapolvos por haber osado contradecir la palabra de algún Mesías del blog.

[…]

La patumeria és una qualitat que costa d'assolir però molt més de mantenir. Exigeix el redactat constant de patumades, d'opinions en les que no importa l'encert sinó el toc patumaire diferencial. La patum se sent dreta, sola i de perfil davant la imatge que el món mundial té d'ella i sent que no pot decebre l'espectativa de la massa de seguidors i detractors. Sobretot d'aquests darrers.

I ja que hi és, el transeünt transcriu també el que diu sobre la patumeria, però utilitzant el mot en masculí i en passat, Ramon Alcoberro en el seu llibre Contra Josep Pla*:

El patum era un senyor. No em pregunteu perquè, però havia de ser un senyor. Algunes senyores que tenien capacitat per ser-ho (Víctor Català, Maria Aurèlia Capmany) van ser rebutjades. Potser resulta que les senyores, si no es diuen Colette o Virginia Woolf, tenen poc paper en la literatura. El patum, a més, se situava en un nivell transhumà. Se li exigia paper cívic i, a canvi, des del seu tron jupiterí podia blasmar els vius i els morts, amb la seguretat que l’obeiria una guàrdia pretoriana de periodistes i editors disposats a deixar-se guiar. Per estranyes fórmules, que sàviament conjuminaven la llagoteria més seductora amb el pal i la canya sempre a punt, el patum sabia fer: “patam!” i destruir un autor per a tota la vida. Però els al·ludits, rebentats per sempre més i condemnats a portar una vida pòstuma, de pària literari, callaven per sistema i, fins i tot, li agraïen la crítica per escrit. Quan el patum arribava al setè cel, publicava poc: un esbós d’algun oratori, a tot estirar. Justet per provocar l’exegesi. El patum, a més, no tenia joventut; l’oportuna mort biològica de les generacions anteriors (que morien avergonyides) i el copet a l’esquena d’algun crític el posaven al centre mateix de l’escenari i calia acceptar-lo, si més no com s’accepta el paper pintat a la paret de ca la sogra; perquè sempre l’has vist allà mateix.

La ironia de Ramon Alcoberro, present en tot el llibre, posa vinagre a les nafres d’una institució molt arrelada en el món cultural, i sobretot literari, en llengua catalana, i tira amb bala contra alguns que no esmenta però que molts tenim in mente.

Al transeünt li fa l’efecte que la (o el) patum és una espècie en perill d'extinció, arrossegada per la decadència cultural, per la disbauxa de les subvencions mal distribuïdes i altres pecats més o menys mortals (patumades, potser?) comesos per alguns ens de l’Administració amb competències traspassades. Que el lector, sobretot si ja té certa edat, en tregui conseqüències.

Les noves tecnologies, però, sembla que han fet aparèixer una altra mena de patums, les quals, mancades de paper representatiu en la societat real –ocupada des de fa uns quants anys en afers més lucratius–, han començat a aparèixer en el món virtual i exerceixen en la blogosfera, i més concretament en la catosfera. El transeünt no al·ludeix a ningú (els déus li’n guardin!), però no pot evitar que pel seu cap de blogaire passi, com en els subtítols dels telenoticiaris, un reguitzell de noms i cognoms.

* Ramon Alcoberro: Contra Josep Pla. Editorial Barcanova, Barcelona, 1993. Col·lecció “Lletres de batalla” (dirigida per Josep Maria Ruiz Simon) núm. 2. El fragment reproduït es troba a la pàgina 64.