Les "màquines" d'energia positiva i la irònica provocació de Mihael Milunovic

Mihael Milunovic amb la seva obra Clinc-Clanc (2007),
en fullola de bedoll.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

El dia 10, el transeünt va tenir el privilegi de viure una experiència molt interessant: amablement convidat per la Fundació Vallpalou de Lleida –creada el juliol de l'any 2008 per la pintora Teresa Vall Palou–, va poder estar-se gairebé tot el dia en la seu d’aquesta entitat artística i conviure tant amb alguns dels membres del Patronat (Teresa Vall-Palou, Joan-Francesc Ainaud, Joan Marí) com amb l’artista que inaugurava aquell vespre la seva exposició Accumulate / Acumular, Mihael Milunovic, i el prestigiós historiador de l’art hongarès Lóránd Hegyi, director del Musée d'art moderne de Saint-Étienne Métropole (França), que actuava com a presentador de l’artista i de la seva obra (és elogiable la tasca que ha fet i fa L. Hegyi com a divulgador de l’art contemporani de l’Europa central i oriental).

Va ser una bona experiència per al transeünt veure, mentre mantenia una conversa amb ell, com Milunovic acabava de muntar els seus objectes de coure i vidre –“màquines bones”, en diu–, que a poc a poc adquirien les formes amb què les havia concebut.

Les quatre "màquines bones"
de Milunovic.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)




Tot i que firma les seves creacions simplement com a Milunovic, Mihael Milunović (aquest és el seu nom escrit correctament amb la grafia serbocroata) és un artista polifacètic nascut a Belgrad l’any 1967 en el si d’una de les innombrables famílies mixtes que s’havien format en l’antiga Iugoslàvia (pare montenegrí, mare croata i una mica de sang albanesa, va dir, quan el transeünt li preguntà quina considerava que era la seva nacionalitat: “Sóc belgradí; el país on vaig néixer ja no existeix, no em sento vinculat a cap grup ètnic”). Es va formar artísticament a l’Acadèmia de Belles Arts de la Universitat de Belgrad (1987-1995) i va fer els estudis d’especialització a l’École nationale supérieure des Beaux-Arts (ENSBA) de París quan l’any 1995, després de la guerra a l’espai ex iugoslau, s’establí a França. Actualment resideix a Brussel·les, tot i que viatja amb frequència a Belgrad i ha exposat les seves obres tant allà com en altres ciutats de Sèrbia.

Pulmons mecànics (2009),
tinta sobre paper.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Milunovic, que va fer la primera exposició individual precisament a Belgrad, l’any 1995, i que després ha presentat la seva obra en nombrosos països, és un autèntic artista polièdric. Després d’haver-se dedicat durant la seva època artística inicial a la pintura, ha experimentat amb l’escultura, el dibuix, la fotografia, les instal·lacions, el so, el vídeo i els objectes –les “màquines” –, i ha seguit una trajectòria molt coherent, a primer cop d’ull, tanmateix, no gaire senzilla d’interpretar, sobretot per als qui no estiguin una mica familiaritzats amb la història i les diverses realitats politicosocials dels països que van estar sotmesos durant quaranta anys a règims comunistes.

“Tout pour moi devient allégorie” (‘per a mi tot esdevé al·legoria’), afirmava en la seva primera època balgradina, quan encara es dedicava a la pintura, seguint el motiu poètic de Baudelaire quan es referia als vells faubourgs parisencs, i roman fidel a aquesta idea, encara que l’al·legoria inicial tingui ara uns altres matisos: la política, les ideologies, les religions, el consumisme i, sobretot, els símbols, són severament qüestionats en la seva obra més recent, la qual cosa converteix l’artista en un provocador, un crític implacable de tot allò que ens envolta i que constitueix la gran mentida global (per utilitzar la terminologia generalitzada en els nostres temps) amb la qual es manipulen les masses, tant políticament com potenciant els impulsos consumistes.

Instal·lació Límits (2007), fullola, cables elèctrics, neó.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Com diu molt encertadament Joan-Francesc Ainaud en un dels textos que trobem al catàleg de l’exposició, en les obres de Milunovic podem percebre un denominador comú: “la transgressió dels límits i tabús per tal d’establir un diàleg crític amb el seu (i nostre) context moral, filosòfic i històric”. I això es manifesta en algunes de les seves creacions “mitjançant una deconstrucció subversiva de la simbologia nacional (escut, emblema, signe)”, simbologia sobre la qual, i sobre l’ús que en fa el poder polític, apropiant-se-la, l’artista ironitza.

Per això, i amb pretesos efectes “taumatúrgics”, Milunovic crea (sempre irònicament, tot i que aparenta certa credulitat) i presenta per primera vegada en aquesta exposició quatre “màquines bones” de petites dimensions (uns 50 centímetres d’alçada; uns objectes que podrien ser un equivalent d’aquelles icones o imatges de sants portàtils en armariets fets a mida, que en aquest cas són recipients de vidre transparent) i de funcionament simbòlic: Captor, Acumulador, Generador i Conspirador. Tot plegat, diu ell, transmissors d’energia positiva.

Conspirador (2010),
coure, vidre i alumini.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Lóránd Hegyi es refereix, en el mateix catàleg, al radicalisme de Milunovic amb imatges i objectes que produeixen un impacte emocional en l’espectador, però insistint en el fet que també l’enfronten a incòmodes provocacions amb clares referències a la història, la política, la religió i la mitologia, que esdevenen “referències en contextos ideològics i l’oníric simulacre de la vida quotidiana en les noves societats de consum”. Afegeix Hegyi, però, que “evidentment, ell treballa amb narratives típiques de les anomenades experiències postcomunistes, experiències que reben una determinació específica en la situació post-iugoslava [...] i són més confuses encara donat el fet que al públic europeu occidental li costa seguir sense dificultats la sofisticada estructura de citacions i referències a la història i la política contemporànies de l’Europa central i de l’Est”.

Presentació de l’exposició durant l’acte inaugural,
el 10 de setembre de 2010. D’esquerra a dreta:
Joan Marí, director de la Fundació Vallpalou;
Lórand Hegyi; Joan-Francesc Ainaud, director
artístic de la Fundació; i Mihael Milunovic.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Des d’aquest reiterat punt de vista, precisament, al transeünt li sembla interessant l’apropament que ens proposa Mihael Milunovic a aquestes concepcions, que tenen molt poc a veure amb els estereotips que sovintegen en la percepció d’aquelles societats que fa poc més de vint anys constituïen “l’altra Europa”; una part important del continent que s’apropa a nosaltres, amb moltes dificultats però decididament, i que cal entendre si volem fer una Europa comuna, tasca difícil encara, però segurament possible o, si més no, esperançadora.

Mihael Milunovic
Accumulate / Acumular
Fundació Vallpalou
Carrer Roger de Llúria, 2, baixos, Lleida
10 de setembre - 30 d’octubre de 2010

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.