Noruega en el segle XVIII

El fet que els països escandinaus destaquin actualment dins l’espai europeu entre els més pròspers i els qui ofereixen millors condicions de vida als seus habitants, malgrat la rigidesa del clima, és fruit, si més no en el cas de Noruega (potser no tant en el de Suècia) d’un ordre social que ve de lluny.

Les Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca, de Mary Wollstonecraft, [1] escrites l’any 1795 al seu company (oficialment, marit, tot i que no s’havien casat) Gilbert Imlay, amb el qual va tenir una relació turmentosa, revelen ara al lector en català molts detalls de la vida i la societat en aquells països i posen de manifest aspectes poc coneguts i sovint sorprenents.

Cal dir que l’autora (la segona filla de la qual, Mary Shelley, és l’autora de la celebrada novel·la Frankenstein), nascuda a Londres el 27 d’abril de 1759 i morta en la mateixa ciutat el 10 de setembre de 1797, fou una de precursores del que més tard esdevindria el moviment feminista. En aquest sentit, només un any després que Olympe de Gouges divulgués la seva “Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana” (1791), ella publicà el seu llibre més famós: A Vindication of the Rights of Woman (‘Vindicació dels drets de la dona’, 1792). Va escriure també alguns llibres pedagògics, com ara Thoughts on the Education of Daughters (‘Reflexions sobre l’educació de les filles’, 1787), i obres adreçades als infants.

Mary Wollstonecraft retratada
per John Opie l’any 1797,
poc abans de la seva mort.
(© National Portrait Gallery, Londres)

La seva vida, però, fou atzarosa, amb més d’un intent de suïcidi. També va ser complicada la seva relació amb els homes. A causa dels embolics d’un d’ells, l’esmentat Imlay, i com a demostració d’amor, va fer l’any 1795 aquest viatge a Escandinàvia, acompanyada per la seva primera filla, Fanny (nascuda només un any abans) i una serventa.

El transeünt reprodueix a continuació un fragment de la “Setena carta”, escrita tot just després d'arribar al port noruec de Tønsberg, en la qual explica les seves impressions de Noruega, que depenia del Regne de Dinamarca des de l’any 1450, quan ja s’havia extingit la nissaga reial del país. El 1814, vençuda durant les guerres napoleòniques, Dinamarca va haver de cedir Noruega a Suècia, i el país no recuperà la independència fins al 1905.

És curiós constatar com Mary Wollstonecraft se sorprén de la bona organització, dels privilegis i de la “felicitat” dels noruecs, fidels súbdits del rei Cristià VII de Dinamarca, després d’haver observat la pobresa i l’escassetat d’infraestructures a Suècia durant el seu recorregut des de Göteborg fins prop de la frontera noruega. El transeünt deixa, però, la resta de les experiències de l’autora, força interessants, per als qui tinguin la voluntat de llegir el llibre.

Vista de Cristiania (l’actual Oslo) l'any 1846
(gravat de l’època acolorit a mà).

Tot i que el rei de Dinamarca és un monarca absolutista, [2] sembla ser que els noruecs gaudeixen de tots els avantatges de la llibertat. Es podria dir que Noruega és com un regne germà, però la gent no té cap virrei que el domini amb despotisme, i que engreixi els seus protegits amb el fruit del seu treball.

Només hi ha dos comtes en tot el país que tinguin terres i imposin algunes pràctiques feudals als seus arrendataris. Tota la resta del camp està dividida en petites terres que pertanyen al pagès. És cert que n’hi ha unes quantes, poques, pertanyents a l’església, [3] que es lloguen, però sempre amb un contracte d’arrendament de per vida que generalment es renova a favor de l’hereu, que gaudeix d’aquest privilegi, a part del dret que té a una doble porció de la propietat. Però el valor de la propietat és estimat i, després que li cedeixin aquesta part, ell és el responsable de repartir-ne la resta entre els altres membres de la família. [...]


Cristià VII de Dinamarca, segons
una pintura de Jens Juel (1789).
(Font: Rosenborg Clastle,
The Royal Danish Collection)


La distribució de predis en petites parcel·les produeix un grau d’igualtat que gairebé no he vist enlloc. A més, els rics, pel fet de ser tots mercaders, estan obligats a dividir la seva fortuna personal entre els seus fills (els nois sempre reben el doble que les noies), per tant la propietat no té l’oportunitat d’acumular-se fins al punt que la riquesa desmesurada pugui destruir la balança de la llibertat. Et sorprendrà sentir-me parlar de llibertat, però és que els noruecs em semblen la comunitat més lliure que he vist mai.

L’alcalde de cada ciutat o poble i, al camp, els jutges, exerceixen una autoritat de caire gairebé patriarcal. Poden fer molt de bé, però poc de mal, ja que cada individu pot apel·lar contra les seves decisions; i com que sempre se’ls pot demanar comptes sobre la seva conducta, aquesta és generalment regulada per la prudència. “No tenen temps per aprendre a ser tirans”, em digué un senyor amb qui vaig estar parlant sobre el tema.

Com que els pagesos no tenen por que els facin fora de les seves terres per fer quelcom que desplagui a un superior, i com que no disposen de vot per a elegir un suposat representant, son homes de debò; ja que en no veure’s obligats a sotmetre’s a cap arrendament degradant per viure, o progressar en el món, poden actuar amb total llibertat. Encara no he sentit parlar de res semblant a la dominació, o opressió, a excepció d’aquella sorgida per causes naturals. La llibertat de la que gaudeix la gent potser fa que siguin un tant pledejadors i s’hagin de sotmetre a les imposicions d’astuts professionals de la jurisprudència. No obstant, l’autoritat d’un càrrec està limitada i els seus emoluments no en destrueixen la utilitat. L’any passat, un home que havia abusat del seu poder va ser destituït del seu càrrec de representant de la gent davant l’algutzir de la regió. Només n’hi ha quatre a Noruega que es puguin anomenar xèrifs; i a partir d’una sentència seva, si qualsevol de les dues parts vol interposar un recurs d’apel·lació, s’ha de dirigir a Copenhaguen.

Al cantó de la majoria de les poblacions hi ha eres comunals, en les quals les vaques de tots els habitants, sense distincions, tenen dret a pasturar. Els pobres, per als qui una vaca és essencial, gairebé viuen d’això. A més, tots surten a pescar amb la seva pròpia barca, cosa que els facilita molt la vida en ser el peix el seu aliment principal. […]

[…] les lleis d’aquí són suaus, i només castiguen amb la pena capital l’assassinat, que ben pocs cops ocorre. Qualsevol altre delicte simplement suposa l’encarcerament del delinqüent i treballs al castell –o, més ben dit, a l’arsenal– de Cristiania [4], i la fortalesa de Halden. La primera i segona sentència són condemnes per un nombre limitat d’anys: dos, tres, cinc o set, depenent de l’atrocitat del delicte. Després de la tercera fuetegen el delinqüent, li marquen el front amb ferro roent i el condemnen a una esclavitud perpètua. […]

El comte Andreas Peter Bernstorff,
segons un gravat de J. P. Trap.

Resumint, tot sembla indicar que el príncep realment manté la lloable aspiració de complir amb les obligacions de la seva condició. Aquesta aspiració la cuida i dirigeix el comte Bernstorff, [5] primer ministre de Dinamarca, famós arreu per la seva intel·ligència i virtuts. Que la gent sigui feliç mereix una lloança considerable i, per tot el que he pogut deduir, els habitants de Dinamarca i Noruega són la gent menys oprimida d’Europa. Hi ha llibertat de premsa. Poden traduir qualsevol de les publicacions franceses del moment, expressar la seva opinió sobre el tema i analitzar-ne les conseqüències, sense haver de témer molestar el govern.


[1] Mary Wollstonecraft: Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca (Letters Written During a Short Residence in Sweden, Norway and Denmark). Traducció de l’anglès i introducció d’Òscar Sabata i Teixidó. Edicions Tres i Quatre, València, 2010. 240 pàgines. ISBN: 978-84-7502-845-3

[2] Cristià VII (1749-1808) era un home malalt i feble que patia esquizofrènia i, per tant, no va prendre mai decisions, sinó que deixà el poder en mans del seu govern. El seu regnat coincidí en l’arribada a Dinamarca de les idees de la Il·lustració, la qual cosa explica que el govern danès fes unes quantes reformes liberals. L’any 1784, el príncep hereu, Frederic (el futur rei Frederic VI), va fer un cop de palau i fou nomenat regent, de manera que Cristià quedà relegat, de fet, a la figura purament legal i representativa d’un titella (signava, obedient, els decrets que li eren presentats, i poca cosa més). Per tant, el viatge de Mary Wollstonecraft va tenir lloc quan governava de facto Frederic, el qual s’enfrontà militarment amb Anglaterra: el company de l’escriptora, el nord-americà Gilbert Imlay, que era comerciant i capità de la marina, volia recuperar un vaixell amb mercaderia de molt valor que havia quedat ancorat en territori del rei de Dinamarca, i aquesta va ser la raó per la qual encarregà a Mary la missió de rescatar-lo. Mentre ella feia el viatge, ell ja s’havia embolicat amb una altra dona.

[3] Es refereix a l’Església luterana.

[4] En danès i noruec, Kristiania: nom amb què fou coneguda l’actual capital de Noruega, Oslo, des del 1624 fins al 1924.

[5] Andreas Peter Bernstorff (1735-1797), d’origen alemany, va ser, efectivament, un dels polítics més influents de Dinamarca. Com a ministre d’Afers Exteriors aconseguí mantenir la neutralitat del país en els anys turbulents de la Revolució francesa, i es caracteritzà pel seu esperit liberal, que el portà a dur a terme una important reforma agrària i a establir la llibertat de premsa en els regnes de Dinamarca i Noruega.

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.